Tornada de la final de la Superlliga femenina: RCDEspanyol 1-1 Rayo Vallecano

QUE M'EXPLIQUIN EL FORMAT...

Si s’hagués guanyat segurament no ens haguéssim queixat i el format de la Superlliga(final a dos partits entre primer i segon classificats) hagués quedat claríssimament en un segon pla. Però veient el que ha succeït (podia passar) és evident que els afeccionats que seguim el futbol femení durant tota la temporada no ens podem quedar de braços creuats, i menys encara si l’equip blanc i blau ens ha enamorat. Els hi preguntaves a les jugadores de l’Espanyol (abans de la final) sobre aquest format i no es volien mullar, no volien donar la seva opinió. Tranquil•les, ja parlo jo per vosaltres. Un equip que guanya la fase regular amb tanta contundència com ho han fet les noies d'Óscar Aja no mereix quedar-se en blanc de cap de les maneres. És cert que existeixen altres competicions com la ACB (per exemple) en què el campió de lliga es decideix per play-off i no per fase regular. Fins aquí correcte. Però a la competició basquetbolística es juga un play off amb cara i ulls i no pas una sola final a dos partits, en la qual pot passar de tot (perquè un error et sentencia). Què vol dir un play-off amb cara i ulls? Vol dir que l’equip més regular gaudeix de tot tipus d’ avantatges (com és normal, perquè n’és mereixedor) per poder-se proclamar campió. Què ho tindrà igualment difícil? Evidentment. Tots els equips que arriben a la lluita pel títol són molt forts i difícils de batre. Però en el cas de l'ACB l’equip campió de la fase regular s’enfronta als més "fluixos" i no ho fa pas amb només dos partits: mínim tres (i gaudint de factor camp a favor). I després segueix gaudint del factor camp a favor i es pot permetre el luxe de punxar o de tenir algun errror, perquè les eliminatòries i fins i tot la final són a més de dos partits. En el cas de la Superlliga s’ha decidit que el primer (tingués els punts de ventatge que tingués) no gaudís de més ventatge que un partit de tornada a casa. Tothom sap que sí, que és bo poder decidir a casa (encara que comencen a néixer molts detractors d'aquesta hipòtesi). Però tanmateix tots som coneixedors que un error al partit d’anada pot dificultar moltíssim, tot i el factor camp, el partit de tornada. Això és el que ha passat amb l'actual format de la Superlliga. Evidentment que, com es farà amb Madrid o Barça a la lliga BBVA, sense treure mèrits al segon classificat de la lliga regular. Però ens hauríem de fer mirar, tots plegats, si és moral fer el que s’ha fet amb l’equip que mereixia, de totes totes, ser campió de la Superlliga. Jo ho miro i només em queda dir un: "Enhorabona periques, heu estat les millors"

David Casany

LA FOTOGRAFIA DE LA TEMPORADA

DECISIONS QUE TRENQUEN ESQUEMES

Sembla mentida, però una fotografia podria valdre un ascens i alhora una reflexió per a la Federació Catalana de Futbol.

David Casany- El passat dissabte (1 de Maig del 2010) a Vilassar de Dalt es notava ambient de futbol, ambient de festa i, potser, ambient de celebració. A les 12 hores jugava l’ Aleví A del Vilassar de Dalt contra el Montgat . Empatats a punts a la classificació, segons i primers classificats (respectivament), buscaven durant aquests 60 minuts posar la cirereta a una temporada, per a tots dos, perfecta. De fet, la igualtat en el marcador durant tot el partit no era més que el reflex de dos equips de gran nivell que es van contrarestar i respectar al llarg dels minuts. L’empat li anava bé al Montgat, perquè el goal average li seria favorable (2-0 a l'anada), i al minut 55 de la segona part el resultat era de 0 a 0. Però ja sabem que quan hi ha tanta tensió i tanta igualtat entre equips, els resultats i les competicions es decideixen per petits detalls. I a Vilassar de Dalt, el més d’un centenar de persones presents al camp van ser testimonis d'aquest petit detall. Va ser a falta de 5 minuts que un jugador del Vilassar va saltar de cap davant la sortida del porter i va rematar l’esfèrica al fons de la xarxa (fotografia).

En primera instància: gol. Però en pocs segons l’ àrbitre del partit decideix anular-lo. Perquè? Això és el que es va preguntar tothom en aquell instant… L’àrbitre va decidir anular el gol perquè va veure mans en la rematada del jove jugador vilassarenc. Un cop la pilota va ser empesa pel jugador local, el linier no va donar crèdit (al igual que la afició) a la decisió de l’àrbitre principal i va aixecar la bandereta per transmetre-li la seva experiència. La visió privilegiada del linier, present en una bona línea visual de la jugada, li va permetre observar que el jugador local va jugar net i va rematar la pilota amb el cap i no pas amb les mans. Tot i la pressió de l’afició i les paraules del linier (qui va veure acció completament reglamentària) l’àrbitre del partit no va fer cas de res i va continuar endavant amb la seva decisió. El partit va acabar 0 a 0 i el Montgat es proclamarà campió i pujarà de categoria.
Tirar endavant amb aquesta decisió trenca molts esquemes: la funció dels liniers i el reglament, la temporada del Vilassar, l’àrbitre de l’encontre i el seu nivell i la il•lusió de molts nens. Anular aquella acció té una doble connotació: positiva i negativa. Evidentment que la positiva és que no calen liniers (i per tant els clubs estalviaran diners) i la negativa és el trencament dels somnis de nens de 10 anys que ja estaven celebrant el gol. Realment el fet de no donar gol a aquesta jugada es pot entendre, sí que es pot entendre si la presència dels liniers fos inexistent, però no es pot entendre amb la presència dels jutges de banda aquest dissabte. Els homes de la bandereta van perdre clarament la seva essència i la seva funció. Si els liniers existeixen, a part de per formar part d’un equip amb l’altre linier i l’ àrbitre, és perquè gaudeixen d’una visió privilegiada de moltes jugades. De fet aquesta característica és la seva font de vitalitat. Poder observar amb ulls de lupa cada jugada és la essència dels liniers, però aquesta es pot perdre en el no res quan els àrbitres principals els desacrediten en jugades en què la visió del qui porta la bandereta pot esdevenir en decisiva. El àrbitre, sense que ningú ho entengui, no va voler fer cas al linier, no va voler escoltar als jugadors i evidentment no va voler veure la foto del partit (la van veure més de 100 persones). En el partit entre el CE Vilassar i el Montgat les llàgrimes podrien haver estat dolces, plorar de felicitat per l’ascens; podrien haver estat difícils, per la impotència de no marcar cap gol però per la felicitat d’haver lluitat dignament fins al final; però aquestes llàgrimes van ser amargues perquè els nens se senten enganyats i, a aquesta edat, les llàgrimes amargues en ulls de jugadors nobles et creen un estat d’impotència i reclamació que, tot i volent-ho evitar, regnarà d’aquí a final de temporada.
Amb això, esperem que quan abans millor, es comencin a escriure totes aquelles normes arbitrals que es coneixen sota el nom de “criteri arbitral”. Un exemple d’anarquia arbitral és aquest últim fet: portar liniers a un partit decisiu de 2ª divisió d’Alevins i prescindir d’ells quan la seva funció com a tals podria haver estat decisiva. Fins quan el “criteri arbitral fora normes”?

Ànims nois! I enhorabona a tots dos equips, perquè heu fet una magnífica temporada.

___________________

TEXT ENVIAT A MITJANS DE COMUNICACIÓ:

L’àrbitre del partit Vilassar de Dalt - Montgat (Alevins 2a divisió) va decidir anular un gol als locals a falta de 5minuts pel final, amb el qual aquests perdien les opcions d’ ascendir. El jutge de banda li va assegurar que era gol legal (que remata amb el cap y no pas amb les mans), però l’ àrbitre principal no li va fer cas ni a ell, ni a els 200 afeccionats presents a les grades ni a la fotografia de l’ encontre. No s’ entén que es decideixi portar liniers (mai venen en alevins de 2a) como a mesura extraordinària (importància del partit) y es prescindeixi dels seus serveis en una acció clau (aquest era el motiu de venir acompanyat dels línees). A la visió privilegiada del linier no se la va tenir en compte a la hora de la veritat; just al contrari: se la va desacreditar per complet. El futbol es un joc en equip, però el passat dissabte a Vilassar de Dalt els col•legiats del partit no van donar, precisament, un exemple de treball en equip. Sembla mentida, però una fotografia podria valer un ascens i a la vegada una reflexió per a la Federació Catalana de Fútbol.

PD: ja he enviat informació a la Federació Catalana de Futbol.

Entrevista a Marta Torrejón, RCDEspanyol

Entrevistem a Marta Torrejón de cara a la recta final de temporada. La Superlga femenina es decideix a doble partit (Vallecas i Sant Adrià) aquest cap de setmana i el següent. Espanyol i Rayo Vallecano, primers i segons classificats respectivament, s'enfrontaran en un duel que serà, del tot segur, apassionant. Aquí tenim una entrevista en profunditat que tracta tant a la figura de la Marta, l'estat del futbol femení com a l'actualitat de la Superlliga, tenint en ment el partit d'aquest dissabte a Madrid.

“NOS MERECEMOS GANAR LA SUPERLIGA”

Mucha gente opina que el fútbol solo es para chicos, que no vale la pena ir a ver un partido de fútbol femenino… ¿Qué les dirías a éstos?

Al aparecer más tarde es un poco más complicado; en la sociedad hay mentes cerradas y machistas y hay muy poca dedicación a este deporte. Poco a poco, día a día, se intenta cambiar, el hecho de que la gente dedique tan poco al futbol femenino para que nos siga un poco más.

¿Como convencerías al aficionado al fútbol para que viniera a ver algún partido vuestro?

Le diría que, evidentemente, nuestro deporte no es igual que el del ámbito maculino. Hay que ser realistas: en el fútbol masculino se es más fuerte, más rápido… Las características de hombres y mujeres son diferentes, hay que ser sinceros. Pero yo creo que es un deporte como otro cualquiera en el que juegan las chicas, que es bonito de ver…, hay partidos muy bonitos, hay otros que son penosos pero también pasa en el masculino y sin más es otro fútbol a ver, otro ambiente, y yo creo que es una experiencia bonita.

Muchos piensan que el futbol femenino no tiene nivel...
¿Nivel? Lo que si que está claro es que tanto a nivel de publicidad, de prensa, de afición, seguimiento y de medios, es infinitamente inferior al masculino; ya sea porqué es más prematuro que el masculino, ya sea porqué la gente tiene mente cerrada y dice que el fútbol no es para chicas, que no gusta verlo…; ya sea por eso o por otra cosa siempre está por debajo.

Y muchas chicas cuando ven que la gente piensa así...se quedan en el intento. Tú, como jugadora profesional, ¿qué le dirías a una chica que no se atreve a jugar ?

Le diría que ánimo, que si a ella le gusta, todo se puede conseguir, que sí que es verdad que hay momentos duros y más si estás sola en un equipo de chicos pero que si es lo que te gusta, a lo que te quieres dedicar, si es tu hobbie, y tu pasión: adelante con ello. Tanto le puede pasar a la que le gusta al fútbol como a la que le gusta el ballet. A quien algo le gusta algo le cuesta y no todo es fácil.

A ti supongo que también te debió costar...

Lo más duro, aunque todos se acaban adaptando, es un poco la convivencia inicial en un equipo de chicos. Pero luego todo se normaliza.

¿Cómo fueron tus inicios?

Empecé a jugar a los 7 años en el colegio de los Salesianos de Mataró. El fútbol es algo que siempre se ha vivido en casa y yo, ya de bien pequeña, le dije a mi madre que me quería apuntar a un equipo de fútbol, porqué a mí el deporte siempre me ha gustado. Pero a mi madre no le hacía mucha gracia porque ya tenía a mi hermano jugando fútbol y, quizás, prefería que yo me dedicara a otra disciplina deportiva.

Al final te saliste con la tuya, supongo, ¿no?

Efectivamente. Una vez cumplí los 7 años me vino un profesor y me dijo que si me quería apuntar a el equipo del colegio y le dije que sí. Yo ese día llegué a mi casa y le dije a mi madre: “Mamá, ¡Qué me he apuntado al equipo del colegio!”

¿Allí cuanto tiempo estuviste?

Estuve 5 años jugando en el colegio. Y después vino el sorprendente interés del Espanyol...

¿Sorprendente interés del Espanyol?

Sorprendente, inesperado. Yo iba a ver a mi hermano (Marc Torrejón) a la ciudad deportiva de Sant Adrià y, a veces, en las medias partes me ponía en el campo a jugar e igual algún entrenador o coordinador del Espanyol me vio. La cuestión es que durante un partido en que estábamos mirando a mi hermano nos vino un coordinador a decir que si estaríamos interesados en probar…

Supongo que aceptaste...

Mi madre le dijo que no.

¿Por qué?

Porqué yo estaba jugando a fútbol once en Mataró y en el Espanyol femenino, a esa edad, jugaban a fútbol 7. Por lo tanto en ese aspecto no nos interesaba la oferta...

¿Rechazaste ir al Espanyol Femenino?

No, no. En realidad no podía rechazar ir al Espanyol femenino... Más que nada porqué la oferta no era para fichar por el femenino...

¿Cómo!?
José Manuel Casanovas, coordinador que nos atendió, nos dijo que no era para probar con chicas sino para hacerlo con los chicos… Y entonces fue cuando nos quedamos muy sorprendidos.

¿Aceptaste?
Acepté y estuve un mes probando y al mes me dijeron que se quedaban conmigo. Así entonces empecé con el Alevín A y allí iba a estar hasta 3 años (Alevines e Infantiles).

No recuerdo ningún caso de chicas que hayan jugado con chicos en el Espanyol...

Soy el único caso! Soy la única jugadora que ha compartido vestuario con chicos en las categorías inferiores del RCDEspanyol. Incluso estuve jugando en división de honor de Infantiles. Yo creo que fue un experimento (jejeje). Y salió bastante bien, ya que duré 3 años, si no hubiese ido bien me hubiesen dado el pasaporte…

Menudo cambio... de jugar en tu colegio a hacerlo en todo un Espanyol, con chicos y en división de Honor...¿no?

Fue muy diferente de un lado a otro porqué en Salesianos era todo como más familiar, estaba con los amigos de toda la vida y mis compañeros de clase. El paso al Espanyol fue un cambio bastante drástico porque iba a formar parte de un histórico como el Espanyol y encima lo haría en División de Honor.

Una categoría muy competitiva...

Se había de luchar por un sitio dentro de un equipo plagado de futuribles estrellas de Primera División. La verdad es que fue un cambio un poco complicado, en el cual hubo momentos duros. Sobre todo por el tema “convivencia”, puesto que tanto a chicos como a padres les extrañaba mucho el hecho de ver a una chica jugando a ese nivel; incluso llegaban comentarios desagradables… Pero a medida que fue pasando el tiempo la cosa se fue aligerando pero los primeros años la convivencia con padres y compañeros fue complicado.

A los 14 años si quieres seguir lo has de hacer en un femenino. ¿Por qué?

No hay motivo alguno. Simplemente separan los dos sexos y allí te quedas, la verdad es una cosa que no la comparto.

¿Es quizás por un tema de físico?

Yo ya notaba en Infantil A según qué carencias en cuanto a velocidad, fuerza… que es cuando los chicos ya pegan el estirón, y más en estos equipos en que los jugadores físicamente son muy grandes y cogen mucha fuerza y velocidad

¿Es injusto?

Pienso que no se puede privar a nadie a poder competir si esa persona rinde y da el nivel. Yo tampoco pedía jugar titular todos los años porqué era consciente de mis carencias y aun y así me hubiera gustado continuar al menos un año más para comprobar hasta dónde podía llegar.

De momento eso no es posible. Pero, ¿Al menos podemos decir que actualmente se incentiva el futbol femenino des de los clubs?

Des de que yo estoy en ello sí que visto a bastantes clubs que se han ido preocupando y que de hecho siguen incentivando para crear futbol base, cosa que antes, futbol base no había tanto. Están creando categorías inferiores dónde las chicas ya de pequeñitas empiezan a jugar y tienen más posibilidades de llegar pero no en todos los sitios. Yo por ejemplo tengo la suerte de que en el Espanyol eso sí que se está haciendo y se está apostando por un proyecto de sacar niñas de la cantera.

¿En el Barça se trabaja igual?

También hay, aunque lo desconozco bastante, sé que de allí están saliendo pequeñas jugadoras.

Se trabaja en futbol base femenino. Pero nunca acostumbran a salir talentos a los 14 años. Y Marta Torrejón dio el salto de Infantiles a Superliga femenina a esa corta edad. ¿Como se explica eso?

La verdad es que me siento muy afortunada porque eso no acostumbra a pasar. Aunque cuando hice el cambio de los chicos a las chicas, no tenia seguro quedarme en el Femenino porque ese mismo año se acababa de cambiar el cuerpo técnico del Sénior A. Estuve haciendo pruebas con el primer equipo y, después de una buena pretemporada, me quedé aferrada a la Superliga de mano del Espanyol.

Menuda suerte...

Me sentía muy privilegiada. Como me he sentido siempre. Tanto como cuando estaba con los chicos, porque era un privilegio ya que no había nadie más. Y luego lo de estar con 14 años en un primer equipo como el del Espanyol.

Cuando tenías 14 años se decía de tí que eras “un punto y aparte”, que tenías “una fuerza mental y física” que no se correspondía con tu edad. Además añaden que eres “muy madura y una jugadora líder”. ¿Sabes quién lo decía esto?

La verdad es que ahora mismo no lo sé...

¿Qué me dices de Félix Jimeno?

Este hombre es para hacerle un monumento.

¿Quién es?

Este hombre es el seleccionador catalán que he tenido todos los años. Me ha hecho debutar con casi todas las categorías de la Selección. Es una maravilla de hombre, le agradezco todo lo que ha hecho por mí, le tengo mucho aprecio y le deseo lo mejor.

Con estas palabras, se presuponía que de ti se iban a esperar grandes momentos. Incluso Jimeno habla de ti como a una futura líder… eso ha pasado y eres una líder? (en el Español y la Selección)

No soy la más indicada para decir si he sido líder en algún momento. Yo me siento valorada, en la selección he tenido papeles importantes y he sido capitana de la selección nacional sub19 durante tres años… Y bueno, yo creo que aún soy joven y me queda mucho. Sobretodo mucho por aprender, yo creo que siempre se puede aprender a cualquier edad y todavía me queda mucho camino y espero que sea largo.

Se te ha llegado a conocer bajo el nombre de “la perla de mataró”...

Es un mote super bonito. Me lo puso un buen amigo que creó mi blog. Ahora ya está dejado de la mano de Dios, pero le agradezco a ese chico todo lo que ha hecho por mi y todo el seguimiento tanto a el Espanyol como en la Selección.

Para perlas también las que hay en vuestro grupo de la Superliga. ¿Qué intenciones tiene este nuevo formato?

Sin más es un formato nuevo que se ha creado para potenciar más el futbol femenino. Que equipos de primera división saquen sus equipos femeninos.

Aun y así, Juan Pedro Navarro, del Rayo Vallecano, dice que realmente solo hay 14 equipos de nivel en España y que poniendo estos 24 clubs lo que se hace es complicarse la liga en partidos descafeinados de 20 a 0 y volviendo al fango. ¿Es verdad?

Esto es verdad en el sentido de que son equipos muy nuevos y con chicas que quizás máximo estaban jugando en nacional y quieras que no el nivel de un equipo madurado en Superliga no es el mismo que el de uno nuevo. Sí que es verdad que se han dado partidos 15-0 o 20 y cosas así. Y eso sí, es una pena porque ese tipo de partidos seguramente desilusiona a las chicas de los otros equipos. Pero al haber una segunda fase, parece que la cosa se iguala y los resultados son más ajustados. Yo creo que es un proyecto a largo plazo.

Ignacio Queredo, Seleccionador Nacional, dice que es “un proyecto basado en que los grandes clubes promocionen el futbol femenino”…

De eso se trata…

Entonces sorprende mucho que, equipos como el Real Madrid no tenga femenino, ¿no?

El Madrid por lo que se dice no está, de momento, interesado en invertir en futbol base femenino. Tan solo lo intentó a nivel profesional pero algunos contactos, como el Pozuelo, no tuvieron éxito.

Sería bastante bueno que equipos como el Madrid tuvieran femenino…

Ya no solo el Madrid como tal sino por temas que van más allá, como por ejemplo la rivalidad: Real Madrid- Barça. Eso ya incluso puede promocionar el futbol femenino y a la vez incentivar a los dos clubes a que se superen día a día para poder derrotar al eterno rival.

El nivel del Barça femenino no es el nivel que se asemeja al de una entidad como lo es el FCB, ¿no?

No te creas. El Barça es un equipo que en Superliga lleva menos tiempo que el Español y sí que es cierto, hay que ser sinceros, el Barça femenino siempre ha estado por debajo del Español. Pero también te tengo que decir, ya llevo seis años, que del Barça contra el que yo empecé jugando al Barça que es ahora no hay ni un punto de comparación.

El nivel de motivación contra el Barça…

¡Es brutal! Aunque soy partidaria de que en todos los partidos hay que salir igual, en éste saltas al campo con todas las ganas del mundo. Pero sí que es verdad que te crea aquella cosilla en la barriga que igual otro equipo no te lo crea.

El Barça vs Espanyol es posiblemente el único, o casi único, partido que se retransmite a lo largo del año del equipo femenino...

Los medios de comunicación no permiten seguir mucho el fútbol femenino. De partidos de fútbol femenino se retransmiten poquísimos, y cuando hay suele ser el derbi o algún partido interesante que se pueda dar en directo.
Aun y así a nosotras nos siguen bastante. Por ejemplo todos los lunes veo el Futcat, donde al final nos dedican una pequeña sección con resúmenes de los equipos catalanes. A más a más encontramos portales web con información especialiazada en fútbol femenino.

¿Por qué este protagonismo tan ínfimo?

Quizás es un poco de evolución… Poco a poco espero que el futbol femenino se vea como algo más normal y que cada vez se interese más gente por él. La verdad es que el tema de los medios de comunicación ayudaría mucho a que la gente se habituara a verlo y se dedicara.

Pero en cambio en otros países en que en este aspecto no hay ningún tipo de problema en promocionar el futbol femenino...En EEUU y Alemania el fútbol femenino es más importante..

Sí porque está mucho más profesionalizado y de allí salen los buenos resultados de sus selecciones nacionales. Brasil, EEUU, Alemania, Inglaterra, los nórdicos… Pero poco a poco España va adquiriendo más protagonismo. En el año 2004 con la sub19 se ganó el europeo contra las alemanas.

Porque hay mas nivel en Alemania, países nórdicos o los mismos EEUU?

Ya solo a nivel de entrenamientos… tienen el doble que nosotras. Por ejemplo este año hemos fichado a una sueca, Fors, y nos explicó que allí entrenan todos los días de la semana y a veces sesiones de mañana y tarde. O sea es más profesionalizado igual hasta puedes (si te pagan un piso) vivir mientras estas jugando solo de lo que cobras de ficha, y en definitiva es otra historia.

Que habría de pasar aquí para que el futbol se profesionalice en el ámbito femenino?

Te diría entrenar más, pero si entrenas más pero luego no puedes combinar ni con estudios ni con trabajo… Porque lo que te pueden dar de ayuda no te sirve para vivir tampoco te ayuda mucho…

La clave recae, entonces, en la economía?

Las inversiones allí son más altas, aunque aquí en contadas ocasiones se le pague un buen sueldo y un piso a depende que fichaje.

Actualmente, ¿Cómo se encuentra, en concreto, la clasificación para el Mundial de España?

Contra Inglaterra fue un partido muy duro y disputado. Perdimos por la mínima y fue una lástima porque estuvimos cerca de sacar más. Contra Turquía, en casa, sabíamos que teníamos que ganar si queríamos seguir con opciones de clasificación. Ganamos con una diferencia muy alta de goles y eso nos ayuda en la clasificación. Pasar a la fase final será complicado pero no imposible. Nos falta jugar en España contra Inglaterra y tenemos que ganar sí o sí y después conseguir la máxima diferencia de goles posibles. Estamos muy ilusionadas e iremos a por ello con todas las ganas porque sabemos que podemos conseguirlo.

Y volviendo algo que afecta a la actualidad blanquiazul. Dos derrotas consecutivas (Bilbao y Rayo) pusieron en duda la primera plaza. ¿Llegasteis a pensar que perderla, después de toda la temporada siendo líderes, era posible?

Tanto el partido del Bilbao como el del Rayo éramos conscientes de que eran dos partidos muy disputados y duros y que se podía llegar a perder. Y de hecho así fue, aunque seguíamos siendo lideres i fue...aun así seguimos líderes y claro, teníamos q hacer 4 puntos d 6 para lograr la primera plaza habíamos de conseguir 4 puntos de los 6 restantes y el reto no era fácil. Pero no podíamos dejar escapar la primera posición después de toda una temporada en ella.

Aún y ese pequeño bache después os la jugabais en el derbi y contra la Real (un rival que en la ida os costó mucho batir, 0-1) y cumplisteis con los dos compromisos. A la hora de la verdad, habéis demostrado que el Espanyol merecía esa primera plaza ¿no?

Desde mi punto de vista pienso que nos la merecemos, hemos sido el equipo más regular y por eso estamos allí, incluso siendo el conjunto más goleador y menos goleado. Ahora queda el último pasito, que será muy duro y, que no quepa duda, iremos a por todas!!!

¿Cómo ves la final contra el Rayo?

Será una final muy dura! Dos partidos en los que tendremos que estar concentradas al 100% porqué el mínimo fallo puede ser un gol. Tienen un gran equipo y lo sabemos, pero nosotras también tenemos nuestras armas para dar el máximo. Sobre todo, tenemos muchas ganas!!

Necesitáis a la afición más que nunca...

Está claro que el papel de la afición es muy importante. Su apoyo en el campo y la ilusión con la que lo viven nos ayuda muchísimo! Esperemos que venga gente a vernos, porqué la verdad es que son un par de partidos que valen la pena!

¿Cual es tu impresión después de la magnífica temporada que habéis realizado?

Pues muy buena! La verdad que hemos trabajado duro todo lo equipo y estamos muy contentas con los resultados. Pero aún falta lo más importante y no hay que bajar la guardia y se ha de seguir trabajando duro!

Hay muchas opciones de ganar el doblete: Superliga y Copa de la Reina. ¿Cuáles son realmente las posibilidades de que eso suceda? ¿Qué significaría para Marta Torrejón conseguir estos dos títulos en una sola temporada?

Las posibilidades son todas porqué estamos en las dos competiciones, por lo tanto no vamos a dar nada por perdido. Eso sí, vamos a ir pasito a pasito y cada domingo será uno distinto. Ahora tenemos delante un domingo en el que nos jugamos media temporada en Vallecas.
El equipo ha ido creciendo mucho a medida que ha avanzado la temporada, el equipo ha trabajado mucho, con muchas ganas y sacrifico y me llenaría de felicidad ganar lo dos títulos. Eso más que nada porqué seria el fruto de toda la temporada, pero como ya he dicho, primero vamos a por el primer reto: este domingo.



TEST A MARTA:

UN COLOR: azul
UNA COMIDA: Pehuga rebozada, berenjena rebozada y patatas fritas.
UN SITIO: la playa
UN PAISAJE: en la montaña, las vistas al mar.
UNA CIUDAD: Donosti
UN DESPLAZAMIENTO: Nueva York
UNA CONCENTRACIÓN: Francia
UN CAMPO DE FUTBOL: El nuestro (Sant Adrià)
UN DEBUT: El de la Absoluta contra Inglaterra con 17 años
UN PARTIDO: Espanyol vs Sevilla dónde nos jugábamos la Liga (ganamos 2-0)
UN GOL: Con la selección
UNA JUGADORA: Raquel Cabezón
UN JUGADOR: Marc Torrejón
UN ENTRENADOR: Teo , el primero.
UNA QUEJA: ninguna, no me suelo quejar
UN APOYO: familia
UNA SELECCIÓN: la nuestra
UN SUEÑO: ganar algún título con la selección

Passarem l'examen...

Ell diu que en gran part de les ocasions ho passa força malament, però si ho fa és perquè realment li agrada, se li dóna bé i és un professional en molts sentits. Columna vertebral dels esports a Catalunya Ràdio i pilar essencial dins les Retransmissions d’en Joaquim Maria Puyal. Abans d’endinsar-se de ple en el periodisme professional els seus moments de joventut els va compartir amb companys d’equip com el recent homenejat Xavi O’Callaghan o d’altres grans com Masip. Està vinculat a la ràdio catalana des de ben jovenet i l’any 2004 va passar a ser el cap d’esports de Catradio. Se li hauria de preguntar personalment però segurament per un tema de reciclatge va deixar de ser-ho l’any 2008. Des de llavors fins avui, abril del 2010, no ha parat de regalar qualitat periodística en forma de informació carregada d’una retòrica i un anàlisi molt treballat, tot plegat cedint un punt de vista que ha creat estil.

No estem parlant d’un altre que de Ricard Torquemada. L’he presentat abans perquè la seva figura és més que un nom, darrera del seu perfil s’amaga més que un periodista. Desconegut des de fora, podem preveure en ell la figura d’un gran periodista al que sempre li acompanya la qualitat de ser una excel•lent persona, un professional immers en un pluja constant de treball i humilitat. Aquests últims factors, treball i humilitat, són els que units a un nivell periodístic de màxima alçada fan que el Ricard sigui un exemple a seguir per a tots aquells que desitgen o bé ser periodistes o bé que existeixi un periodisme fidel a la transmissió de bona informació al públic.

Les dues xerrades que he mantingut amb el Ricard Torquemada, una a la Sala de Premsa del Camp Nou i l’altra als estudis de la Diagonal, seran unes de les anècdotes més apassionants que podré recordar del meu intens període com a aprenent de periodista. Compartir 20 minuts del seu apreciat temps, encara que sembli poc, és la oportunitat de gaudir de minuts durant els quals ell et transmeti les seves sensacions al voltant de qualsevol tema... I tot això és material necessari d’absorbir, tot això són “maneres de fer” en les quals fixar-se. Quan se li demanen 5 minuts al Ricard el “no per resposta” gairebé mai és protagonista, sinó al contrari. I en un exercici de humilitat, un dels periodistes més grans del panorama català, es presta a regalar petits moments de coneixement amb qui realment ho desitgi i necessiti (una revista, un canal de televisió, un acte commemoratiu, uns estudiants, etc.).

Escriure el que escriu en un espai de temps tant limitat és admirable. Deixant de banda aquell que coneixem com a “Gran Mestre”, Joaquim Maria Puyal, o al sempre eufòric Josep Maria Pou, el Ricard és un dels professionals de les retransmissions esportives que més admiro. Escoltat des de fora dóna aparença d’enciclopèdia futbolística, però vist i escoltat des de dins és un periodista que sorprèn per les seves maneres. Molt proper a tothom, amb els seus folis escrits a mà i sense deixar espais en blanc, diccionari de sinònims en mà i micròfon enganxat a la barbeta. La seva locució encaixa a la perfecció amb els silencis que deixa el “mestre” i sempre aporta el coneixement i l’anàlisi en el moment més indicat. Al mateix temps recerca entre la seva biblioteca portàtil i troba les paraules adequades per descriure tot allò que succeeix. Tot plegat, amb un to prou tècnic però alhora molt proper. I el millor de tot s’ho deixa pel final. Baixa a les sales de premsa, seu a primera fila i escolta les declaracions dels protagonistes (a poder ser entrenador rival, ja que quan parla Guardiola sembla que en Ricard queda totalment absorbit per les paraules d’en Pep i les intenta entendre i encaixar dins la seva visió personal sobre el succeït). Mentre escolta les declaracions i abans de que aquestes comencin, es dedica a acabar de perfilar “l’examen dels jugadors” (descripció més que detallada de tots els jugadors i les seves respectives actuacions). Enmig d’un ambient de murmuri periodístic (trucades, opinions, suggerències, anècdotes, connexions, etc.) però amb la paraula silenci regnant. El Ricard procedeix a escriure en menys de 15 minuts unes 5 línies (escrites a mà i amb lletra petita) de cadascun dels protagonistes de la crònica blaugrana. Quan juguen al Camp Nou, aprofita el moment de buidor existent entre la desaparició de l’entrenador visitant i la compareixença del local per respondre amb un “podríem dir que sí” a la pregunta del gran mestre “això vol dir que el Ricard ja té acabat el seu examen?”. Just en aquest instant es comença a sentir de fons la veu d’aquest curiós periodista. Té àmpliament dominat el to de veu i gairebé no se l’escolta en tota la sala de premsa, sinó que només se’l sent. El responsable del micròfon de la Sala de premsa sap que ha arribat el moment i s’asseu a prop d’un Ricard que comença a llegir uns fulls que només ell seria capaç d’escriure i, a la vegada, narrar en directe sense cometre cap tipus d’errada de locució. El que fa aquell home del micròfon i el que vaig fer jo aquella nit, seure a prop d’aquesta connexió, és un autèntic espectacle periodístic digne d’estudi o homenatge.

Segur que dimecres l’espectacle que es viurà al Camp Nou serà retransmès amb el màxim possible de fidelitat, entusiasme i qualitat per part de l’equip de Catalunya Ràdio. El protagonista d’aquest petit article és conscient de les possibilitats de què gaudeixen tant Barça com Inter i així ho va afirmar en declaracions al programa Hatrick Barça (tv3). Només esperem que la prèvia del partit sigui apassionant, que els 90 minuts (o més) siguin emocionants i que l’examen del final del partit tingui el màxim possible de connotacions positives. Que això passi o no està en mans del destí i molts altres factors, però si una cosa queda força clara és que l’actuació de Ricard Torquemada durant el vespre nit de dimecres serà recordada com a una de les millors de la història moderna del periodisme esportiu a Catalunya.

El Ricard, de fet, afirma que passi el que passi en aquest partit, seguirem vivint un moment històric dins una afecció barcelonista que ha passat del “patir” al “gaudir”. I això, passi el que passi (em reitero) dimecres, el Ricard de ben segur que ho haurà de transmetre a una afició que en menys de 48 hores pot passar de la incertesa al fracàs (o al contrari, de la incertesa a la glòria), però que ha de començar a reinventar el seu aprenentatge com a afecció exigent que és; aprendre quines són les veritables essències del guanyar:

-Primer el fet de guanyar imposant un estil

- I segon el "saber no guanyar", però no pas el saber perdre. Perquè, de fet, caure eliminats dimecres no seria perdre. Perdre tant sols seria deixar de ser el que som, deixar de ser Barça. I el Ricard diu que el Barça ho ha guanyat tot i que ara tant sols ens queda seguir gaudint de l’espectacle.

Dimecres, i això ho afegeixo jo, li hem de posar benzina a aquest espectacle. Un espectacle dirigit per un projecte futbolístic que, tant de bo, mai deixi de carburar.

gràcies per les teves paraules, Ricard!

S’arriba amb vida a la Lliga rècord i a la Champions somiada

A FALTA D’APROVAR EXÀMENS,
ELS DEURES ESTAN FETS

A hores d’ara els deures ja estan fets. Queda un mes i mig de competició i els d’en Pep arriben vius a tots els somnis. Després despertaran i hauran perdut o hauran guanyat, però passi el que passi hi hauran arribat.

Arriben amb possibilitats de guanyar allò que somiaven a principi de temporada: la Lliga i la Champions. Només Palop (i una relliscada de Pep al Camp Nou) ha evitat que es pugui tornar a repetir la possibilitat de lluitar per tres títols (una cosa que difícilment es pot tornar a repetir però que, sense anar més lluny, el Barça hagués estat a prop d’aconseguir si hagués superat al Sevilla ). El porter sevillista va superar l’examen d’aquell dia i l’equip d’en Pep, en canvi, es va quedar a les portes de l’aprovat. Però suspendre una matèria optativa, com la Copa del Rei, i fer-ho contra tot un Sevilla no té la mateixa incidència que suspendre en assignatures troncals o obligatòries com la Lliga o la Champions. En aquest cas el Barça arriba amb tots els deures fets, condició obligada per lluitar pels títols. El Madrid es va deixar els apunts el dia del Lió i si no fas els deures durant el curs, estàs renunciant a presentar-te als exàmens finals. El Barça s’hi presentarà per partida doble, primer a Milan i després a Barcelona. Si s’aprova l’examen de 180 minuts la principal conseqüència serà el regal de jugar una final de la Champions al Bernabeu.

Dissabte 10 d’abril



Queda un mes i mig de competició i a poques hores del PARTIT (amb majúscules) cal fer una petita síntesi que no quedi afectada per l’actuació d’ambdós equips durant els 90 minuts del match d’aquest dissabte. Tothom coincideix en que aquesta Lliga està massa desigualada i, certament, els números així ho certifiquen: més de 20 punts de diferència entre el tercer classificat i els dos grans de la competició, Barça i Madrid. Possiblement això es degui a que aquests dos clubs es troben en dos situacions concretes que els fan estar a anys llum de la resta d’equips de la competició domèstica. Per la seva part el Madrid ha realitzat la major de les inversions mai vistes en el món del futbol (90 milions per Cristiano, 70 per Kakà, 40 per Benzema i uns 60 més amb fitxatges com Xavi Alonso, Arbeloa, Granero o Albiol). El Barcelona també ha realitzat una forta inversió, encara que erròniament només ha fitxat a tres jugadors (Ibra 40milions, Txigri 25, i Maxwell); tot i aquesta inversió podríem dir que la superioritat dels culés no ve donada per la inversió (sí en el cas del Madrid) sinó per la dinàmica de joc i triomfs que s’ha desplegat amb Guardiola a la banqueta. Per tant, la resta d’equips no poden fer res més que rendir-se a la superioritat d’un Barça molt rodat i endollat i a la d’un Madrid que ha presentat, aquest any, un projecte multimilionari que pretén tenir com a principal objectiu guanyar-ho tot i marcar una època d’insomni a Chamartín de la mà d’un imparable CR9.

















Les baixes de Ibra i Kakà faran que faltin sobre el terreny de joc més de 100 milions de euros.



Més que el Madrid - Barça

Els dos equips estan guanyant gairebé tots els seus partits, uns amb més dificultats que d’altres, i per tant el partit de dissabte es preveu com un cara o creu per poder guanyar el títol de Lliga. Però passi el que passi, que no s’enganyin els afeccionats dels dos equips. La Lliga només la pot guanyar Barça o Madrid però la competició té molts camps de batalla i hi ha múltiples interessos al llarg de la taula classificatòria. I és que durant aquest mes i mig , mentre Barça i Madrid juguen a no punxar, la resta d’equips lluitarà per una plaça d’accés a la Lliga de Campions, per un bitllet a la Europa League o per aconseguir sobreviure al fantasma del descens. I com és evident, tan culés com madrilenys rebran i visitaran a rivals que estan immersos en aquestes lluites i que, pel poc que queda de competició, no donaran aquells tres punts per perduts; de fet guanyar els tres punts contra Barça o Madrid sempre és guanyar més que tres punts (pel fet que la resta d’equips no ho fan i perquè psicològicament significa una ajuda enorme; si no que li preguntin a l’Espanyol de l’any passat – al Camp Nou - o al Bilbao – a Sant Mamés contra el Reial, aquest any-).


Seguir fent història, “una puta barbaritat”


A tot això el Barça ha de sumar que al Madrid només li queda la Lliga i que als culés encara els queden els 180 minuts amb l’Inter i un calendari un pèl més complicat que al Madrid (visitant Cornellà, El Madrigal i Sevilla). Per tant guanyar la Lliga serà un repte molt complicat i ensortir-se’n seria un dels èxits més gloriosos dels últims anys; guanyar la competició espanyola significaria guanyar la “Lliga rècord” (puntuació altíssima), i si a això hi sumes que s’aconseguiria davant de l’equip que més inversió ha fet en tota la història i que aquest equip és el rival etern: més mèrit encara.
Quan s’apropa el final de temporada sempre es parla, per redundància, de finals. I els d’en Pep arriben a aquestes en un bon estat de forma, arriben en un moment en què tothom ajuda a tothom, un moment en que s'acostuma a dir que tot suma; amb un Ibra que, tot i qüestionat, sembla tornar a ser el de principi de temporada, amb un Xaviniesta recuperat de les seves lesions, amb una defensa infranquejable, amb un Valdés impressionant i amb un Messi màgic. I a tot això fiquem-li una ració de pedrera (Busquets, Pedro, Bojan, Jeffren, Dos Santos, etc.) En aquest context de contrast entre la dolçor de l'estat de forma i la tensió del moment, els últims detalls es podran arribar a polir a les dues finals que se celebren a Madrid: a la primera hi tenim l’assistència confirmada i a la segona hi tenim un 50% de possibilitats d’anar-hi. De moment aquest dissabte tenim la primera al Bernabeu. S’ha d’anar allà amb la mateixa mentalitat que l’any passat: a gaudir del nostre joc. El rival acompanya, perquè el Madrid voldrà demostrar que també sap jugar. I és només d’aquesta manera en la que el Barça sap desplegar les seves armes. És només mantenint l’estil i les formes (ser valents) que el Barça pot seguir fent història.



A gaudir de l’espectacle, des de demà a les 22h i, si el futbol vol, fins al dia 22 de maig. Tot plegat podria ser una "puta barbaritat"!



DCC


_Fotografies: davidcasanycano @ vs villarreal (puyi), vs saragoosa (ibra), vs rcdespanyol (kakà)
_______________________________________

ALGUNES CLAUS DE LA TEMPORADA A DIA 9 D’ABRIL (afegeix més als comentaris, aquestes només són algunes...)

-Ibra, Xaviniesta, Valdés i Messi
-Primera volta de rècord: cap partit perdut i 1-0 al Camp Nou contra el Reial Madrid
- Reial Madrid- Barça: rècord de punts i igualtat, diferencia amb tercer
-La “Gran Final” del Bernabeu: una confirmada i l’altra no (11 de abril i 22 de maig)
- A Messifinals de la Champions
-Inversió Brutal Reial Madrid: Alcorcón i Lió
- Equip de Guardiola s’ha superposat a dos discursos: al optimisme eufòric (conduïa al mal camí, a la equivocació) i al realisme pessimista (qui pensa que és impossible repetir)
- Guanyar la lliga= Madrid no guanya, guanyar al millor equip en pressupost, seria guanyar la lliga rècord, seria repetir títol
-Guanyar la Champions= seria repetir per primer cop (ManU finalista l’any passat després de guanyar a Moscou) i fer-ho al Bernabeu

Ràdio al Barça- Osasuna

La visita més preuada

Han hagut de passar més de vint i quatre hores per poder escriure al voltant de l’experiència viscuda durant la tarda nit del passat dimecres. Aquest haurà estat un dels molts “primers dies” que tots vivim durant les nostres intenses vides(el dia del primer petò, el primer dia de l’insti, el primer dia que condueixes, el primer dia de treball, etc.). En aquest cas va ser el primer dia durant el qual em vaig sentir periodista. El dia en què palpar el treball del reporter esportiu va ser més realitat que somni. Aquella realitat conviurà sempre amb la meva il•lusió per aquesta professió. Però, tot i això, ara ja queda lluny, ben lluny. Una de les frases que més m’agrada de Guardiola és la de “ ara és el moment de seguir, de persistir”. Realment aquestes paraules tenen en la simplicitat una psicologia molt complexa: és la d’estar convençut, la de no mirar enrere, la de creure en les teves possibilitats, la d’insistir en allò que tant desitges; en definitiva, la psico d’aprendre a saber patir per trobar el camí d’allò que el nostre amic Eduard Punset en diu “felicitat”. L’altre dia va ser la confirmació de que si hi ha un treball que em transmet sensacions de felicitat i realització és el del periodisme esportiu. Dimecres vaig passar d’odiar la meva veu a voler perfeccionar-la, a voler aprendre més discurs, més retòrica. Agafar el micro, engegar el Rec i escoltar la teva veu barrejada amb la de cent mil afeccionats és una experiència increïble. És cert que molts deuen pensar: “Qui no seria feliç seguint al Barça?”, “Qui no seria feliç veient en directe tots els seus partits?”, “Qui no seria feliç tenint contacte permanent amb estrelles del futbol?”. Però les meves sensacions de felicitat van més enllà de l’afició al futbol. M’equivocaria si negués que un tant per cent de la meva felicitat, dimecres, va venir donada pel sol fet d’estar a prop d’allò que sembla tant llunyà (els jugadors). Sincerament tot el que va passar en relació això és apustuflant, únic: escoltar les reaccions de Camacho, marxar a observar les declaracions de Dani Alves, mirar com Puyol es defensa d’una altra mena d’atacs (els periodístics), veure com Josetxo riu davant la presència de 15 micròfons i 7 càmeres de televisió, somriure quan veus a Punyal dient adéu a Bojan o gaudir directament d’una entrevista amb el de Linyola i just després viure en directe un frase més del Pep: “71 punts... és una puta barbaritat”.
Però com bé he dit això només té importància el primer dia, el dia en què ets un mer visitant del circ. Amb el temps deus acabar fart dels jugadors, al igual que ells de tu.

Els punts àlgids de la nit van ser quan, precisament, em vaig deixar de sentir visitant per passar a sentir-me partícip de tot aquell món.

Observava tots els moviments dels periodistes i dels caps de premsa. Algun parlant per mòbil, altres escrivint al seu portàtil, d’altres xerraven entre ells (comentant la jugada o parlant sobre saber què), i uns altres connectaven en directe amb els seus respectius mitjans. Ara aixeca la mà un i li passen el micro, li fan una pregunta a Camacho i aquest respon amb molta claredat (la pregunta estava ben formulada). El que està assegut al darrera de tot salta i diu que ja té “titular”. A la zona mixta es barallen per obtenir la millor posició. Mentrestant els jugadors primer passen per Barça TV i Gol TV... Prioritats. Més d’un reporter li passa un auricular als jugadors i aquests parlen amb els conductors de les transmissions. És curiós veure-ho d’aprop.

El primer moment en què millor em vaig sentir va ser el de preparar-se la documentació dels dos equips i organitzar-la el millor possible al damunt dels pupitres (aquest és el nom que rep la zona de premsa inserida en la part inferior de les famoses cabines). El segon moment clau: sens dubte la meva primera intervenció en la narració del partit; les meves primeres paraules van anar dedicades a recordar aquell meravellós “Urruti, t’estimo” d’en Joaquim Maria Puyal, en motiu del 25é aniversari de la lliga guanyada per aquell magnífic equip. A saber on seré jo d’aquí 25 anys, però de ben segur que si puc tornar a llegir aquestes línies la primera reacció serà riure i la segona serà intentar força a la memòria per recordar aquella primera retransmissió al Camp Nou.
Estava parlant de moments especials de la nit, moments en que de veritat em sentia per segons com un periodista professional (sensacions; no em refereixo pas a que ho fes com a tal... , ni molt menys). El tercer moment amb el que em quedo d’aquella nit, va ser per mi el més important de tots. Alhora, però, està ple de simplicitat i segurament això farà que qui ho llegeixi (poca gent, en sóc conscient) potser no ho entengui. Amb tot, m’estic referint al moment en que durant una de les anades i vingudes per comprovar si el Pep estava a Sala de Premsa un periodista de Rac1 em va preguntar un: “Encara no, oi?”. Al moment li vaig contestar un “no, encara no”. Tot això en referència a la presència o no del Pep, ja que molts anaven bojos de zona mixta a sala de premsa i a la inversa (el temps és or...). Li dono importància a aquesta anècdota perquè el somriure que se’m va dibuixar, al respondre-li aquell “no, encara no”, no era més que el fet de que en aquell precís instant em vaig sentir un més, en aquell moment era un més dels molts que estaven exercint el seu paper com a periodistes.

Ells estaven treballant per a diferents mitjans; jo aquella nit treballava única i exclusivament per seguir donant forma a allò que tant desitjo: ser periodista.

I per ser-ho, hem de seguir i hem de persistir. Oi Pep?

DCC.

PD: pròxim text dedicat a Ricard Torquemada. Ja el tinc fet però no vull carregar massa aquest i tampoc vull barrejar tantes coses.




GRÀCIES PER TOT ALBERT!

FCB 4-0 Stuttgart

MESSI(GUAL) TOT

És inevitable equiparar la figura de Messi a la figura del millor jugador del món; com també ho és equiparar aquest equip amb el millor conjunt del planeta. Tothom sap que aquesta condició, la de "millor", pot durar ben poc perquè el món del futbol professional és molt exigent i la pressió dels mitjans és constant. Però ben mirat..., si ets màgia i a sobre vius el teu dia a dia dins el Barça d’en Pep… això sembla que va per llarg. Com ja deia Guardiola l’any passat, “ara és el moment de seguir, de persistir”.

El Barça no es pot aturar és una cançó d’aquelles que quan més l’escoltes més t’agrada, és aquella música que agrada i que quan sembla que sona a repetitiva es renova d’una manera o altra, evitant de totes totes que aquell pentagrama caigui en l’oblit. Tot i això, no es reinventa. Sempre es manté dins una mateixa essència. Només poden canviar els esquemes però mai els plantejaments ni la filosofia. I és dins d’aquesta filosofia, dins d’aquesta manera d’entendre el futbol, on encaixa a la perfecció la figura d’un Leo Messi que es troba en el millor moment de la seva curta, però intensa, carrera com a futbolista professional.


“Dribbling aquí, dribbling allà. Ara defineixo. Ara trobo una passada impossible. Després arrossego tres defenses. Pot ser avui forço 3 targetes i em fan 5 faltes. Estic quiet i més d’un pensa que he desaparegut, que no vull saber res del partit. Alhora jo no em paro de moure. Mentre interioritzo la melodia d’una de les meves cançons argentines preferides, intento desmarcar-me per donar sortida a un joc molt repetitiu. Pivoto i torno pilota de cara. Ara sí, la torno a rebre i faig un d’aquells controls orientats que tant m’agrada. Em disposo a ser el centre d’interès i mentre condueixo la pilota sóc conscient que, almenys, 1000 càmeres m’han fet més de 5000 fotografies en menys de 2 segons. Torno a la meva tàctica del dribbling. Un aquí i un allà; i ara sé que aquí 90 mil seguidors volen reaccionar i que fora l’Estadi m’observen milions de persones. Quan encaro per xutar, m’estic imaginant com milers d’afeccionats de l’equip rival comencen a posar un rostre de pànic. Decideixo engaltar la pilota i de cop i volta començo a escoltar com tots els locutors augmenten les pulsacions de la retransmissió a ritme de Messi. Quan veig que la pilota entra segur (només ho sé jo) em disposo a llegir per sobre els centenars de titulars i textos que analitzaran la meva acció. Al moment penso que als 30 mil afeccionats de la zona gol sud-lateral els farà molta il•lusió celebrar amb mi i em dirigeixo cap a ells. Vint mil fotografies més. Els meus companys es tiraran a sobre meu, la gent cantarà un “Meeeeessi, Meeeeessi” que em motiva a seguir lluitant per aquests colors. Potser després celebro (en argentí: festejo) amb Milito. L’equip està jugant bé i jo això ho noto. Sóc tant feliç aquí” (somriu).




És impressionant la de coses que poden arribar a passar pel cap d’un jugador professional com en Leo. I tot això tant sols en un parell de minuts. Però res. Tot i que ell surt al camp conscient de la seva condició d’estrella, aparca tot el circ que envolta al món del futbol per dedicar-se a passar una estona, simplement, divertida. Com si es tractés de jugar amb amics, o al patí de l’escola. Podríem dir que mentre el Messi sigui feliç o se senti còmode jugant cap jugador podrà fer-li alguna mena d’ombra (opinió, diga-li visió subjectiva). Com tampoc ningú sembla poder aturar en sec a aquest Barça (només Palop ho ha aconseguit). Ni canguelo, ni villarato, ni madriditis, ni comparacions amb CR9. El Barça el protegeix en Pep. El Barça ens regala a Messi. I a Messi li és igual tot. Li és igual tot el que no sigui tenir una pilota als peus per poder seguir rient com riu, per poder seguir contagiant un estat continu de satisfacció i felicitat que és compartit per tots els que estimem aquest esport.

Sort, Barça. Sort Messi.

DCC.

*Fotografies d'ahir al Camp Nou (després de la celebració del 2n gol i als videomarcadors de l'estadi), anar al Camp Nou no té preu (si et deixen els carnets,clar.. jaja)

De la setmana blanca... a la neu desfeta

La coneguda com a setmana blanca que es vol imposar des del Ministeri d’Educació, per tal de compensar el fet de començar el curs abans d’hora, podríem dir que ja té unes dates oficials: del 8 al 14 de març.
Això no és pas un copy paste d’algun comunicat de premsa, ni és tampoc cap declaració oficiosa de tal Ministeri. Aquesta notícia és tant sols una humil proposta d’un servidor. Des de dilluns al matí fins a ben bé finals d’aquesta setmana no ha regnat alló que coneixem com a període de “normalitat”. La forta nevada que va caure durant el dia de dilluns i la matinada de dimarts va trencar els esquemes de tota la població i, més encara, del sistema comunicatiu català.
Milers de trams de carretera i camins impracticables, i, en conseqüència, moltes poblacions i territoris aïllats. Però siguem més crítics i exagerats: aquesta forta nevada ens ha demostrat que som molt dèbils davant la mare naturalesa (aquest cas en queda en res si comparem amb fenòmens com els terratrèmols o huracans). Una simple (però històrica) tempesta de neu, sense anar més lluny, ha cultivat el caos a Catalunya durant més de tres dies. La gent no es pot imaginar el fet d’anar a agafar el cotxe o el tren i no poder tornar a casa. No ens ho podem imaginar perquè diem viure en un món ple d’exigències on pagar impostos és motiu suficient com perquè la “queixa” sigui una constant. Em quedo amb les declaracions d’un camioner a Tv3: “Ésto es una vergüenza, ya sabían que ésto podía pasar y no nos pueden tener parados en la Jonquera durante tanto tiempo. En Polonia, país donde nieva constantemente, no hay ningún tipo de problema para circular. Nieve lo que nieve”. Aquest home potser en part se’l pot entendre, ja que a ningú li agrada quedar-se aturat enmig de tal tempesta. Però el problema d’aquest transportista recau en pensar que els recursos existents aquí han de ser els mateixos que els presents al gèlid territori polonès. És cert que la prevenció és una màxima que acostuma a decebre a molta població envers la política. Però malgrat això, no es pot pretendre gaudir de tota una sèrie de recursos que només serien realment útils cada 20 anys. Això és el que diu històricament l’estadística, neva tanta quantitat cada molt temps, i si ens aferrem a aquesta el que no es pot fer és invertir en mecanismes que tindran uns costos brutals i inútils (manteniment i obsolescència tecnològica i utilitària).
Tot i veure com avui encara hi ha afectats (sobretot en quan a talls de llum i desperfectes), una nevada com aquesta s’ha de prendre com a un regal puntual dels fenòmens meteorològics (tant de bo, com he comentat abans, tots els fenòmens fossin d’aquest calibre i no afectessin en la forma en com han afectat a països com Xile o Haití). És cert, sí. Hi ha diferents perspectives des de les quals s’ha viscut aquesta nevada. Essent força egoista, obviaré les experiències d’aquells que s’han quedat sense llum (motiu d’indignació), d’aquells que s’han quedat tirats a la carretera, d’aquells que s’han passat el dia intentant arreglar el panorama ocasionat per la tempesta (gabinet de crisi, forces de seguretat, control de trànsit, brigades municipals...) i d’aquells als qui, en definitiva, la neu els hi ha suposat algun tipus de problema (no assistir a una reunió, perdre una avió, no poder arribar a un hospital, etc.). Obviaré aquestes experiències i em limitaré a descriure el grau de satisfacció que ha provocat en mi, i en segur que molta gent, el fet de nevar amb la força amb que ho ha fet.

Dilluns vaig agafar Renfe com qualsevol altre dia, encara que potser una mica decebut perquè els núvols presents i acompanyats de temperatures baixes no ens regalaven cap nevada. Però quan vaig obrir els ulls, tot reaccionant al soroll de “propera parada, Cerdanyola Universitat” em vaig sorprendre al veure que fora d’aquell vagó el que queia era neu i no pas aigua. Durant el matí no va parar de nevar però la il•lusió (de nen petit) per veure un paisatge blanc era molt minsa, degut a que aquí neva poc i breu. Tot i això, de tornada a Vilassar no vaig parar d’escoltar trucades telefòniques (diguem tafaner) en que el missatge era clar: “No vegis com neva”.En pujar al cotxe i ja de camí a casa vaig gaudir d’una de les experiències més maques que he viscut en la meva curta vida com pilot oficial del meu vell Golf: la sensació única de veure com els flocs de neu impactaven i lliscaven suaument contra el meu vidre; el fet et transmetia una sensació de pau força inusual alhora que et creava un tipus de respiració un pèl exagerada a través del increment del ritme d’impactes d’aquests sobre la meva vista.

Havent dinat i amb tot el material preparat ( dues jaquetes, impermeable, guants, paraigües amb mecanisme d’enganche al cos, càmera de fotos i bossa impermeable) em vaig decidir a emprendre la senzilla aventura de recórrer el poble i fer fotos. Però nois/es, res de senzilla... Vaig arribar a casa tot mullat, amb un fred al cos indescriptible i patint (però molt!!!) per l’estat de la meva Canon. La recompensa a tot això va ser la de caminar per un poble, Vilassar, immers en un paisatge inusual i molt maco de veure i de retratar.

Al dia següent el desig era el d’aixecar-se enmig d’un dia clar en el què la neu regnés un paisatge que el dia anterior era tapat per una massa de núvols infinita. Ni els presagis més positius m’haguessin regalat un dia com el que va fer dimarts: un sol espaterrant i cap núvol amenaçador. No hi va haver més remei, doncs, que agafar la moto i pujar a muntanya, des de on estava ben segur, descobriria fotografies impressionants. Tot i que, en què estaria pensant jo (¿?), a mig camí vaig haver de desistir l’aventura en moto per canviar el transport i agafar el cotxe (les rodes de la moto em relliscaven a saco paco, era pa cagar-se). Amb marxes curtes i molta precaució vaig arribar al destí desitjat: la vall - plana de la Creu de Can Boquet. Allà on conflueixen tants camins i es creuen infinites senyalitzacions per als forasters, allà on els traginers van donar pas als excursionistes, un lloc més per aquells qui viuen o fan vida per aquelles muntanyes. Entrar en aquell paisatge em va recordar moments com els de sortir del Túnel de Cadí o el de Vielha, per acabar descobrint els microclimes que s’amaguen darrere d’ells.



Nens tirant-se en trineu, algun que altre flipat amb la taula d’snow o bé una família immersa en el surrealista món dels ninots de neu. Tot aquest panorama i unes vistes espectaculars van ser l’excusa perfecte per passar un matí de dimarts (qui m’ho anava a dir) fent fotos per les muntanyes de la meva estimada Serra de Marina.

Tot i para de nevar, cal dir que el paisatge de neu es resisteix a abandonar-nos i, en un trist període de supervivència, intenta fer acte de presència allà on se li permet (llocs ombrívols i molt freds). Però res, ja se sap que quan aquí neva el paisatge blanc dura ben poc. Podríem parlar, doncs, de neu desfeta.


Una nevada de champions

Precisament ha passat quelcom similar a la capital espanyola. Després que el Madrid es col•loqués líder gràcies a victòries contundents i algunes d’èpiques (contra el Sevilla), els homes de Pellegrini han decebut a milions d’afeccionats.
Llegint el diari Marca del dilluns, tot fent anàlisis de la situació del Real i centrant part de l’atenció en el suposat espíritu Juanito del partit de vuitens (no s’entén...), se’ns donava a entendre que el paisatge futbolístic s’estava transformant de blaugrana a blanc. De fet dilluns i dimarts el paisatge era completament blanc... Però va arribar dimecres i la neu es va començar a desfer. No ens podem fiar dels homes del temps però encara menys de la premsa esportiva: les alabances de dilluns i les crítiques de dijous en són un gran exemple: el periodisme esportiu està basat en la senzillesa, l’actualització i els sentiments.
El Ma(n)dril pintava molt bé, o així ens ho feien veure TOTS els mitjans, però l’eliminació en el torneig europeu que finalitzava aquest any al mateix Bernabeu, ha obert un debat i possiblement ha fet elevar el risc d’incendi dins un vestuari (club) replet d’allò que en diuen galàctics.

Partint de la meva humil opinió (clarament condicionada pels molts discursos que absorbeixo dels mitjans dia rere dia), com afeccionat al futbol i deixant de banda els colors, crec que si aconsegueixen elaborar un bon pla de prevenció d’incendis ( veient tant material inflamable no és feina fàcil), de l’estil Pep, aquest Real Madrid pot tenir un futur ple d’èxits.

El que més impacta, però, a dia d’avui és que les eliminacions hagin estat en moments i contra equips inesperats. L’Alcorcón (un 2aB) i el Lyon ( 4t a la lliga francesa) han estat els malsons d’un Madrid que ha naufragat a setzens i vuitens de final. I és que un projecte tant ambiciós (alhora que, permeteu-me, prepotent) com el que ha finançat Florentino (i La Caixa, i Caja Madrid, etc.) es pot permetre el luxe de caure en unes semifinals i contra un rival d’entitat (recordem que hi ha molts grans equips però al final només és un el que guanya), però el que no pot pas fer és caure a la primera de canvis i contra rivals infinitament inferiors. Aquesta és, possiblement, la demostració de que darrera dels noms hi ha molt més: els equips. I si aquest Madrid aconsegueix marcar-se l’objectiu, d’aquí a final de temporada, de ser un equip (i no pas de “només” guanyar): l’any vinent un altre gall cantarà.

De moment només podem dir que hem passat de la setmana blanca... a la neu desfeta.


DCC
__________________________



Fotografia 1: Riera de Targa, Vilassar de Dalt - 8 de març del 2010- "Alerta vermella"
Fotografia 2: Camps i vinyes a la Creu de Can Boquet (Vilassar de Dalt) -9 de març del 2010 - "Cercant sal(ts)"
Fotografa 3: RCDEspanyol vs Reial Madrid (Kakà, Ronaldo i Granero), setembre del 2009- "Falta d'equip"

Quan se't trenquen els esquemes...

Decideixo emprendre la petita aventura d'aquest nou bloc per la simple raó que he arribat a la conclusió de que cada dia hi ha alguna cosa a escriure i aquesta cosa es pot (d)escriure a través d'una simple imatge...

Després de fer tantes fotografies m'he adonat que moltes d'elles parlen, que moltes de les imatges que un capta amb la seva màquina de fotografiar tenen un significat més enllà del perquè s'ha fet aquella instantània. Una fotografia està repleta d'elements simbòlics, de petits detalls que poden ser passats per alt però que a la llarga poden adquirir molt significat.



Sense anar més lluny, penso que la màquina de fotografiar (després de l'electricitat i les telecomunicacions) és un dels invents més útils i bonics que ens ha regalat l'avenç de la humanitat. Sembla increïble, però es possible congelar moments i poder tornar a (re)viure'ls tancant els ulls i imaginant la teva presència en aquell lloc, en aquell moment, en aquell llavors. Actualment tots vivim amb una càmera a la mà o a la butxaca (ja sigui el mòbil o una digital petita), i no ens podem imaginar un món sense càmeres: ens horroritza pensar que hem marxat de viatge i no ens hem endut la càmera, ens és impossible pensar que el dia del nostre casament ningú ens prendrà una instantània, és un malson despertar i veure que ja no tens cap fotografia de quan erets petit, etc.



Avui dia veiem gran part de les fotografies a través de l'ordinador, però fóra bo que de tant en quan reveléssim aquelles imatges que sobresurten per damunt de la resta. El moment d'agafar una fotografia amb les teves mans crea diferents tipus de reaccions: pots agafar-la i estripar-la perquè et transmet males sensacions, o ben al contrari... de tant que t'agrada decideixes posar-la en un marc. Qui més qui menys, podríem dir que a gairebé tothom li ha caigut una llàgrima i aquesta ha viatjat lliscant durant uns pocs segons per la fotografia. El fet de que caigui una llàgrima, de que em posi a riure, de que m'agafi curiositat per descodificar algun element de la imatge..., totes aquestes reaccions són les que fan gran a un món, el de la fotografia, que no és més que el reflex del que som: una imatge amb molts significats.













1a fotografia: "Quan se't trenquen els esquemes"



Ha estat aquesta imatge la que m'ha acabat d'empènyer a crear aquest petit espai on, com ja he comentat, hi penjaré fotografies.



El protagonista es diu Albert, Albert Sánchez; fins ahir, entrenador del CE.Cabrils.



Molts en aquesta fotografia no hi deuen veure més que una persona que intenta mirar endavant i que s'ajuda de la seva mà, fent el típic gest de "visera", per poder veure-hi millor. Precisament, després del que ha succeït amb la seva destitució, un es dóna compta de que aquest gest, aquest simple gest, avui adquireix més significat que mai.



Després d'uns 3 anys tenint a l'Albert com a entrenador a un no li queda més que agrair tot el que ha fet per un servidor. Ell em va acollir quan vaig exiliar de Vilassar de Dalt. De fet anava a jugar a l'equip rival per excel·lència però em van posar les coses molt fàcils i ara Cabrils m'hi sento com a casa. Els primers en posar-me les "coses fàcils" van ser uns tals "Melendo", als quals no tinc paraules per descriure tot el que han fet per mi. Però l'altra part que em va ajudar molt, i de fet ho ha seguit fent fins ara, ha estat l'entrenador que ahir va sortir per la porta del darrera. Ara mateix els sentiments(i espero que la gent ho entengui, perquè soc coneixador de personal al qui això no li afecta i és totalment respectable) com a persona sobrepassen a les exigències i compromís com a jugador i em costa pensar que aquest Cabrils millorarà gaire més sense la seva presència; tot i això em veig obligat a pensar justament el contrari: aquest canvi anirà bé (i ara, tothom en cerca de la titularitat, es veurà que la culpa ha estat de tots però quedarà patent que qui juga i corre som els jugadors i no pas l'entrenador).



L'Albert ho ha donat tot a cada instant, tot a cada minut d'entrenament, tot a cada xerrada, tot a cada segon del partit. Una persona professional, amb uns criteris ben definits i amb una il·lusió en ment: fer créixer al Cabrils a través del bon joc. I ara, no se sap com, s'han trencat els esquemes. Possiblement l'objectiu que es marcava (el del bon joc), dins d'una categoria com la 2a regional, és una utopia a la que pocs s'hi poden apropar i sortir-ne victoriosos. Però fora dels debats de "veteranillos" que pensen (i tenen raó) que el futbol a regional són els 3 punts sense res més, jo aquí em planto i dono la cara per l'Albert. És evident que assolir el bon joc en una categoria tant dura pot desencadenar en una constant possessió de pilota sense resultats. Sí, així és. I és possible que en aquest aspecte s'hagi pecat per manca de "mala llet", picardia o nivell d'agressivitat (en molts aspectes). Tot i això, i analitzant el conjunt de cròniques escrites durant la temporada, un s'adona que la temporada no està essent bona per petits detalls, per faltes de concentració. Perquè realment cap equip, excepte un, ha passat per damunt del CE Cabrils, i això, tenint en compte l'estil del que s'ha impregnat aquest conjunt, té molt de mèrit. Així que només queda disculpar-se tant a la entitat com a l'entrenador. Aquest últim, un tècnic que ha confiat sempre en nosaltres i que, de fet, estigui on estigui, estic segur que ho continuarà fent.



I aquí és on li trobo el significat a la fotografia. Possiblement ens vulgui dir que ell ha hagut de marxar, però que des de la llunyania ens seguirà; ens seguirà reflectint part d'aquella llum que tant li molestava durant les infinites tardes de dissabte que ens ha entrenat. Albert, tú segueix mirant endavant; nosaltres seguirem jugant i de ben segur que ho farem impregnats de petits detalls apressos durant les teves lliçons sobre el "pilotapeu".



Gràcies Albert, gràcies per ensenyar bon futbol i per fer d'aquest equip un grup de persones increïble.



Molta sort, tant a tú com al Toni (al qui també agraïm la paciència i la dedicació)

Ànims equip, això sigui com sigui es tira endavant.





Fotografia: Cabrils VS Canet (octubre del 2009, Cabrils)