Això no és pas un copy paste d’algun comunicat de premsa, ni és tampoc cap declaració oficiosa de tal Ministeri. Aquesta notícia és tant sols una humil proposta d’un servidor. Des de dilluns al matí fins a ben bé finals d’aquesta setmana no ha regnat alló que coneixem com a període de “normalitat”. La forta nevada que va caure durant el dia de dilluns i la matinada de dimarts va trencar els esquemes de tota la població i, més encara, del sistema comunicatiu català.
Milers de trams de carretera i camins impracticables, i, en conseqüència, moltes poblacions i territoris aïllats. Però siguem més crítics i exagerats: aquesta forta nevada ens ha demostrat que som molt dèbils davant la mare naturalesa (aquest cas en queda en res si comparem amb fenòmens com els terratrèmols o huracans). Una simple (però històrica) tempesta de neu, sense anar més lluny, ha cultivat el caos a Catalunya durant més de tres dies. La gent no es pot imaginar el fet d’anar a agafar el cotxe o el tren i no poder tornar a casa. No ens ho podem imaginar perquè diem viure en un món ple d’exigències on pagar impostos és motiu suficient com perquè la “queixa” sigui una constant. Em quedo amb les declaracions d’un camioner a Tv3: “Ésto es una vergüenza, ya sabían que ésto podía pasar y no nos pueden tener parados en la Jonquera durante tanto tiempo. En Polonia, país donde nieva constantemente, no hay ningún tipo de problema para circular. Nieve lo que nieve”. Aquest home potser en part se’l pot entendre, ja que a ningú li agrada quedar-se aturat enmig de tal tempesta. Però el problema d’aquest transportista recau en pensar que els recursos existents aquí han de ser els mateixos que els presents al gèlid territori polonès. És cert que la prevenció és una màxima que acostuma a decebre a molta població envers la política. Però malgrat això, no es pot pretendre gaudir de tota una sèrie de recursos que només serien realment útils cada 20 anys. Això és el que diu històricament l’estadística, neva tanta quantitat cada molt temps, i si ens aferrem a aquesta el que no es pot fer és invertir en mecanismes que tindran uns costos brutals i inútils (manteniment i obsolescència tecnològica i utilitària).
Tot i veure com avui encara hi ha afectats (sobretot en quan a talls de llum i desperfectes), una nevada com aquesta s’ha de prendre com a un regal puntual dels fenòmens meteorològics (tant de bo, com he comentat abans, tots els fenòmens fossin d’aquest calibre i no afectessin en la forma en com han afectat a països com Xile o Haití). És cert, sí. Hi ha diferents perspectives des de les quals s’ha viscut aquesta nevada. Essent força egoista, obviaré les experiències d’aquells que s’han quedat sense llum (motiu d’indignació), d’aquells que s’han quedat tirats a la carretera, d’aquells que s’han passat el dia intentant arreglar el panorama ocasionat per la tempesta (gabinet de crisi, forces de seguretat, control de trànsit, brigades municipals...) i d’aquells als qui, en definitiva, la neu els hi ha suposat algun tipus de problema (no assistir a una reunió, perdre una avió, no poder arribar a un hospital, etc.). Obviaré aquestes experiències i em limitaré a descriure el grau de satisfacció que ha provocat en mi, i en segur que molta gent, el fet de nevar amb la força amb que ho ha fet.
Dilluns vaig agafar Renfe com qualsevol altre dia, encara que potser una mica decebut perquè els núvols presents i acompanyats de temperatures baixes no ens regalaven cap nevada. Però quan vaig obrir els ulls, tot reaccionant al soroll de “propera parada, Cerdanyola Universitat” em vaig sorprendre al veure que fora d’aquell vagó el que queia era neu i no pas aigua. Durant el matí no va parar de nevar però la il•lusió (de nen petit) per veure un paisatge blanc era molt minsa, degut a que aquí neva poc i breu. Tot i això, de tornada a Vilassar no vaig parar d’escoltar trucades telefòniques (diguem tafaner) en que el missatge era clar: “No vegis com neva”.En pujar al cotxe i ja de camí a casa vaig gaudir d’una de les experiències més maques que he viscut en la meva curta vida com pilot oficial del meu vell Golf: la sensació única de veure com els flocs de neu impactaven i lliscaven suaument contra el meu vidre; el fet et transmetia una sensació de pau força inusual alhora que et creava un tipus de respiració un pèl exagerada a través del increment del ritme d’impactes d’aquests sobre la meva vista.
Havent dinat i amb tot el material preparat ( dues jaquetes, impermeable, guants, paraigües amb mecanisme d’enganche al cos, càmera de fotos i bossa impermeable) em vaig decidir a emprendre la senzilla aventura de recórrer el poble i fer fotos. Però nois/es, res de senzilla... Vaig arribar a casa tot mullat, amb un fred al cos indescriptible i patint (però molt!!!) per l’estat de la meva Canon. La recompensa a tot això va ser la de caminar per un poble, Vilassar, immers en un paisatge inusual i molt maco de veure i de retratar.
Al dia següent el desig era el d’aixecar-se enmig d’un dia clar en el què la neu regnés un paisatge que el dia anterior era tapat per una massa de núvols infinita. Ni els presagis més positius m’haguessin regalat un dia com el que va fer dimarts: un sol espaterrant i cap núvol amenaçador. No hi va haver més remei, doncs, que agafar la moto i pujar a muntanya, des de on estava ben segur, descobriria fotografies impressionants. Tot i que, en què estaria pensant jo (¿?), a mig camí vaig haver de desistir l’aventura en moto per canviar el transport i agafar el cotxe (les rodes de la moto em relliscaven a saco paco, era pa cagar-se). Amb marxes curtes i molta precaució vaig arribar al destí desitjat: la vall - plana de la Creu de Can Boquet. Allà on conflueixen tants camins i es creuen infinites senyalitzacions per als forasters, allà on els traginers van donar pas als excursionistes, un lloc més per aquells qui viuen o fan vida per aquelles muntanyes. Entrar en aquell paisatge em va recordar moments com els de sortir del Túnel de Cadí o el de Vielha, per acabar descobrint els microclimes que s’amaguen darrere d’ells.
Nens tirant-se en trineu, algun que altre flipat amb la taula d’snow o bé una família immersa en el surrealista món dels ninots de neu. Tot aquest panorama i unes vistes espectaculars van ser l’excusa perfecte per passar un matí de dimarts (qui m’ho anava a dir) fent fotos per les muntanyes de la meva estimada Serra de Marina.
Tot i para de nevar, cal dir que el paisatge de neu es resisteix a abandonar-nos i, en un trist període de supervivència, intenta fer acte de presència allà on se li permet (llocs ombrívols i molt freds). Però res, ja se sap que quan aquí neva el paisatge blanc dura ben poc. Podríem parlar, doncs, de neu desfeta.
Una nevada de champions
Precisament ha passat quelcom similar a la capital espanyola. Després que el Madrid es col•loqués líder gràcies a victòries contundents i algunes d’èpiques (contra el Sevilla), els homes de Pellegrini han decebut a milions d’afeccionats.
Llegint el diari Marca del dilluns, tot fent anàlisis de la situació del Real i centrant part de l’atenció en el suposat espíritu Juanito del partit de vuitens (no s’entén...), se’ns donava a entendre que el paisatge futbolístic s’estava transformant de blaugrana a blanc. De fet dilluns i dimarts el paisatge era completament blanc... Però va arribar dimecres i la neu es va començar a desfer. No ens podem fiar dels homes del temps però encara menys de la premsa esportiva: les alabances de dilluns i les crítiques de dijous en són un gran exemple: el periodisme esportiu està basat en la senzillesa, l’actualització i els sentiments.
El Ma(n)dril pintava molt bé, o així ens ho feien veure TOTS els mitjans, però l’eliminació en el torneig europeu que finalitzava aquest any al mateix Bernabeu, ha obert un debat i possiblement ha fet elevar el risc d’incendi dins un vestuari (club) replet d’allò que en diuen galàctics.
Partint de la meva humil opinió (clarament condicionada pels molts discursos que absorbeixo dels mitjans dia rere dia), com afeccionat al futbol i deixant de banda els colors, crec que si aconsegueixen elaborar un bon pla de prevenció d’incendis ( veient tant material inflamable no és feina fàcil), de l’estil Pep, aquest Real Madrid pot tenir un futur ple d’èxits.
El que més impacta, però, a dia d’avui és que les eliminacions hagin estat en moments i contra equips inesperats. L’Alcorcón (un 2aB) i el Lyon ( 4t a la lliga francesa) han estat els malsons d’un Madrid que ha naufragat a setzens i vuitens de final. I és que un projecte tant ambiciós (alhora que, permeteu-me, prepotent) com el que ha finançat Florentino (i La Caixa, i Caja Madrid, etc.) es pot permetre el luxe de caure en unes semifinals i contra un rival d’entitat (recordem que hi ha molts grans equips però al final només és un el que guanya), però el que no pot pas fer és caure a la primera de canvis i contra rivals infinitament inferiors. Aquesta és, possiblement, la demostració de que darrera dels noms hi ha molt més: els equips. I si aquest Madrid aconsegueix marcar-se l’objectiu, d’aquí a final de temporada, de ser un equip (i no pas de “només” guanyar): l’any vinent un altre gall cantarà.
De moment només podem dir que hem passat de la setmana blanca... a la neu desfeta.
DCC
__________________________
Fotografia 1: Riera de Targa, Vilassar de Dalt - 8 de març del 2010- "Alerta vermella"
Fotografia 2: Camps i vinyes a la Creu de Can Boquet (Vilassar de Dalt) -9 de març del 2010 - "Cercant sal(ts)"
Fotografa 3: RCDEspanyol vs Reial Madrid (Kakà, Ronaldo i Granero), setembre del 2009- "Falta d'equip"
No hay comentarios:
Publicar un comentario