Passarem l'examen...

Ell diu que en gran part de les ocasions ho passa força malament, però si ho fa és perquè realment li agrada, se li dóna bé i és un professional en molts sentits. Columna vertebral dels esports a Catalunya Ràdio i pilar essencial dins les Retransmissions d’en Joaquim Maria Puyal. Abans d’endinsar-se de ple en el periodisme professional els seus moments de joventut els va compartir amb companys d’equip com el recent homenejat Xavi O’Callaghan o d’altres grans com Masip. Està vinculat a la ràdio catalana des de ben jovenet i l’any 2004 va passar a ser el cap d’esports de Catradio. Se li hauria de preguntar personalment però segurament per un tema de reciclatge va deixar de ser-ho l’any 2008. Des de llavors fins avui, abril del 2010, no ha parat de regalar qualitat periodística en forma de informació carregada d’una retòrica i un anàlisi molt treballat, tot plegat cedint un punt de vista que ha creat estil.

No estem parlant d’un altre que de Ricard Torquemada. L’he presentat abans perquè la seva figura és més que un nom, darrera del seu perfil s’amaga més que un periodista. Desconegut des de fora, podem preveure en ell la figura d’un gran periodista al que sempre li acompanya la qualitat de ser una excel•lent persona, un professional immers en un pluja constant de treball i humilitat. Aquests últims factors, treball i humilitat, són els que units a un nivell periodístic de màxima alçada fan que el Ricard sigui un exemple a seguir per a tots aquells que desitgen o bé ser periodistes o bé que existeixi un periodisme fidel a la transmissió de bona informació al públic.

Les dues xerrades que he mantingut amb el Ricard Torquemada, una a la Sala de Premsa del Camp Nou i l’altra als estudis de la Diagonal, seran unes de les anècdotes més apassionants que podré recordar del meu intens període com a aprenent de periodista. Compartir 20 minuts del seu apreciat temps, encara que sembli poc, és la oportunitat de gaudir de minuts durant els quals ell et transmeti les seves sensacions al voltant de qualsevol tema... I tot això és material necessari d’absorbir, tot això són “maneres de fer” en les quals fixar-se. Quan se li demanen 5 minuts al Ricard el “no per resposta” gairebé mai és protagonista, sinó al contrari. I en un exercici de humilitat, un dels periodistes més grans del panorama català, es presta a regalar petits moments de coneixement amb qui realment ho desitgi i necessiti (una revista, un canal de televisió, un acte commemoratiu, uns estudiants, etc.).

Escriure el que escriu en un espai de temps tant limitat és admirable. Deixant de banda aquell que coneixem com a “Gran Mestre”, Joaquim Maria Puyal, o al sempre eufòric Josep Maria Pou, el Ricard és un dels professionals de les retransmissions esportives que més admiro. Escoltat des de fora dóna aparença d’enciclopèdia futbolística, però vist i escoltat des de dins és un periodista que sorprèn per les seves maneres. Molt proper a tothom, amb els seus folis escrits a mà i sense deixar espais en blanc, diccionari de sinònims en mà i micròfon enganxat a la barbeta. La seva locució encaixa a la perfecció amb els silencis que deixa el “mestre” i sempre aporta el coneixement i l’anàlisi en el moment més indicat. Al mateix temps recerca entre la seva biblioteca portàtil i troba les paraules adequades per descriure tot allò que succeeix. Tot plegat, amb un to prou tècnic però alhora molt proper. I el millor de tot s’ho deixa pel final. Baixa a les sales de premsa, seu a primera fila i escolta les declaracions dels protagonistes (a poder ser entrenador rival, ja que quan parla Guardiola sembla que en Ricard queda totalment absorbit per les paraules d’en Pep i les intenta entendre i encaixar dins la seva visió personal sobre el succeït). Mentre escolta les declaracions i abans de que aquestes comencin, es dedica a acabar de perfilar “l’examen dels jugadors” (descripció més que detallada de tots els jugadors i les seves respectives actuacions). Enmig d’un ambient de murmuri periodístic (trucades, opinions, suggerències, anècdotes, connexions, etc.) però amb la paraula silenci regnant. El Ricard procedeix a escriure en menys de 15 minuts unes 5 línies (escrites a mà i amb lletra petita) de cadascun dels protagonistes de la crònica blaugrana. Quan juguen al Camp Nou, aprofita el moment de buidor existent entre la desaparició de l’entrenador visitant i la compareixença del local per respondre amb un “podríem dir que sí” a la pregunta del gran mestre “això vol dir que el Ricard ja té acabat el seu examen?”. Just en aquest instant es comença a sentir de fons la veu d’aquest curiós periodista. Té àmpliament dominat el to de veu i gairebé no se l’escolta en tota la sala de premsa, sinó que només se’l sent. El responsable del micròfon de la Sala de premsa sap que ha arribat el moment i s’asseu a prop d’un Ricard que comença a llegir uns fulls que només ell seria capaç d’escriure i, a la vegada, narrar en directe sense cometre cap tipus d’errada de locució. El que fa aquell home del micròfon i el que vaig fer jo aquella nit, seure a prop d’aquesta connexió, és un autèntic espectacle periodístic digne d’estudi o homenatge.

Segur que dimecres l’espectacle que es viurà al Camp Nou serà retransmès amb el màxim possible de fidelitat, entusiasme i qualitat per part de l’equip de Catalunya Ràdio. El protagonista d’aquest petit article és conscient de les possibilitats de què gaudeixen tant Barça com Inter i així ho va afirmar en declaracions al programa Hatrick Barça (tv3). Només esperem que la prèvia del partit sigui apassionant, que els 90 minuts (o més) siguin emocionants i que l’examen del final del partit tingui el màxim possible de connotacions positives. Que això passi o no està en mans del destí i molts altres factors, però si una cosa queda força clara és que l’actuació de Ricard Torquemada durant el vespre nit de dimecres serà recordada com a una de les millors de la història moderna del periodisme esportiu a Catalunya.

El Ricard, de fet, afirma que passi el que passi en aquest partit, seguirem vivint un moment històric dins una afecció barcelonista que ha passat del “patir” al “gaudir”. I això, passi el que passi (em reitero) dimecres, el Ricard de ben segur que ho haurà de transmetre a una afició que en menys de 48 hores pot passar de la incertesa al fracàs (o al contrari, de la incertesa a la glòria), però que ha de començar a reinventar el seu aprenentatge com a afecció exigent que és; aprendre quines són les veritables essències del guanyar:

-Primer el fet de guanyar imposant un estil

- I segon el "saber no guanyar", però no pas el saber perdre. Perquè, de fet, caure eliminats dimecres no seria perdre. Perdre tant sols seria deixar de ser el que som, deixar de ser Barça. I el Ricard diu que el Barça ho ha guanyat tot i que ara tant sols ens queda seguir gaudint de l’espectacle.

Dimecres, i això ho afegeixo jo, li hem de posar benzina a aquest espectacle. Un espectacle dirigit per un projecte futbolístic que, tant de bo, mai deixi de carburar.

gràcies per les teves paraules, Ricard!