Ràdio al Barça- Osasuna

La visita més preuada

Han hagut de passar més de vint i quatre hores per poder escriure al voltant de l’experiència viscuda durant la tarda nit del passat dimecres. Aquest haurà estat un dels molts “primers dies” que tots vivim durant les nostres intenses vides(el dia del primer petò, el primer dia de l’insti, el primer dia que condueixes, el primer dia de treball, etc.). En aquest cas va ser el primer dia durant el qual em vaig sentir periodista. El dia en què palpar el treball del reporter esportiu va ser més realitat que somni. Aquella realitat conviurà sempre amb la meva il•lusió per aquesta professió. Però, tot i això, ara ja queda lluny, ben lluny. Una de les frases que més m’agrada de Guardiola és la de “ ara és el moment de seguir, de persistir”. Realment aquestes paraules tenen en la simplicitat una psicologia molt complexa: és la d’estar convençut, la de no mirar enrere, la de creure en les teves possibilitats, la d’insistir en allò que tant desitges; en definitiva, la psico d’aprendre a saber patir per trobar el camí d’allò que el nostre amic Eduard Punset en diu “felicitat”. L’altre dia va ser la confirmació de que si hi ha un treball que em transmet sensacions de felicitat i realització és el del periodisme esportiu. Dimecres vaig passar d’odiar la meva veu a voler perfeccionar-la, a voler aprendre més discurs, més retòrica. Agafar el micro, engegar el Rec i escoltar la teva veu barrejada amb la de cent mil afeccionats és una experiència increïble. És cert que molts deuen pensar: “Qui no seria feliç seguint al Barça?”, “Qui no seria feliç veient en directe tots els seus partits?”, “Qui no seria feliç tenint contacte permanent amb estrelles del futbol?”. Però les meves sensacions de felicitat van més enllà de l’afició al futbol. M’equivocaria si negués que un tant per cent de la meva felicitat, dimecres, va venir donada pel sol fet d’estar a prop d’allò que sembla tant llunyà (els jugadors). Sincerament tot el que va passar en relació això és apustuflant, únic: escoltar les reaccions de Camacho, marxar a observar les declaracions de Dani Alves, mirar com Puyol es defensa d’una altra mena d’atacs (els periodístics), veure com Josetxo riu davant la presència de 15 micròfons i 7 càmeres de televisió, somriure quan veus a Punyal dient adéu a Bojan o gaudir directament d’una entrevista amb el de Linyola i just després viure en directe un frase més del Pep: “71 punts... és una puta barbaritat”.
Però com bé he dit això només té importància el primer dia, el dia en què ets un mer visitant del circ. Amb el temps deus acabar fart dels jugadors, al igual que ells de tu.

Els punts àlgids de la nit van ser quan, precisament, em vaig deixar de sentir visitant per passar a sentir-me partícip de tot aquell món.

Observava tots els moviments dels periodistes i dels caps de premsa. Algun parlant per mòbil, altres escrivint al seu portàtil, d’altres xerraven entre ells (comentant la jugada o parlant sobre saber què), i uns altres connectaven en directe amb els seus respectius mitjans. Ara aixeca la mà un i li passen el micro, li fan una pregunta a Camacho i aquest respon amb molta claredat (la pregunta estava ben formulada). El que està assegut al darrera de tot salta i diu que ja té “titular”. A la zona mixta es barallen per obtenir la millor posició. Mentrestant els jugadors primer passen per Barça TV i Gol TV... Prioritats. Més d’un reporter li passa un auricular als jugadors i aquests parlen amb els conductors de les transmissions. És curiós veure-ho d’aprop.

El primer moment en què millor em vaig sentir va ser el de preparar-se la documentació dels dos equips i organitzar-la el millor possible al damunt dels pupitres (aquest és el nom que rep la zona de premsa inserida en la part inferior de les famoses cabines). El segon moment clau: sens dubte la meva primera intervenció en la narració del partit; les meves primeres paraules van anar dedicades a recordar aquell meravellós “Urruti, t’estimo” d’en Joaquim Maria Puyal, en motiu del 25é aniversari de la lliga guanyada per aquell magnífic equip. A saber on seré jo d’aquí 25 anys, però de ben segur que si puc tornar a llegir aquestes línies la primera reacció serà riure i la segona serà intentar força a la memòria per recordar aquella primera retransmissió al Camp Nou.
Estava parlant de moments especials de la nit, moments en que de veritat em sentia per segons com un periodista professional (sensacions; no em refereixo pas a que ho fes com a tal... , ni molt menys). El tercer moment amb el que em quedo d’aquella nit, va ser per mi el més important de tots. Alhora, però, està ple de simplicitat i segurament això farà que qui ho llegeixi (poca gent, en sóc conscient) potser no ho entengui. Amb tot, m’estic referint al moment en que durant una de les anades i vingudes per comprovar si el Pep estava a Sala de Premsa un periodista de Rac1 em va preguntar un: “Encara no, oi?”. Al moment li vaig contestar un “no, encara no”. Tot això en referència a la presència o no del Pep, ja que molts anaven bojos de zona mixta a sala de premsa i a la inversa (el temps és or...). Li dono importància a aquesta anècdota perquè el somriure que se’m va dibuixar, al respondre-li aquell “no, encara no”, no era més que el fet de que en aquell precís instant em vaig sentir un més, en aquell moment era un més dels molts que estaven exercint el seu paper com a periodistes.

Ells estaven treballant per a diferents mitjans; jo aquella nit treballava única i exclusivament per seguir donant forma a allò que tant desitjo: ser periodista.

I per ser-ho, hem de seguir i hem de persistir. Oi Pep?

DCC.

PD: pròxim text dedicat a Ricard Torquemada. Ja el tinc fet però no vull carregar massa aquest i tampoc vull barrejar tantes coses.




GRÀCIES PER TOT ALBERT!