Així l’han qualificat molts. Sobretot aquells que més l’han conegut.
Però em sembla també encertat per a tots aquells que hem viscut al Tito des de la llunyania. Una llunyania, si més no, força propera perquè malgrat no coneixe’l és cert que la presència d’un entrenador del Barça en totes les vides dels culers sempre genera proximitat... I el Tito ha estat present en l’afició culer en aquests darrers anys... I molt present, tant present que al final s’haurà convertit en etern.
La seva ratxa triomfal amb Pep
Guardiola va marcar al culer: era l’ajudant, el pensador a l’ombra; el seu còmplice.
I tot, tenint en compte la dificultat del repte. La doble dificultat: conviure amb dues de les pitjors infermetats que podia tenir. D'una banda la 'Guardiolitis' (amb les comparacions constants) i d'altra banda, el seu càncer. El segon d’aquests partits va acabar amb ell el passat divendres i va deixar tocat no només als seus i no només als culers, sinó que va deixar tocats a tots aquells que conformen el món del futbol…
I més tard va passar a ser, inesperadament, el seu successor. I després de la por i els dubtes que van generar les
paraules del Pep en el seu comiat (allò de que el cinturó apretava molt i que
ja no podia donar més per aquests jugadors); després d’aquest comiat que
tants dubtes va generar en el barcelonisme (infectat pels qui desitjaven, des
de fora, el canvi de cicle)… Després de tot plegat el Tito va plantar a
l’equip a les semifinals de Copa, semifinals de Champions i va guanyar una Lliga de récord…
I tot, tenint en compte la dificultat del repte. La doble dificultat: conviure amb dues de les pitjors infermetats que podia tenir. D'una banda la 'Guardiolitis' (amb les comparacions constants) i d'altra banda, el seu càncer. El segon d’aquests partits va acabar amb ell el passat divendres i va deixar tocat no només als seus i no només als culers, sinó que va deixar tocats a tots aquells que conformen el món del futbol…
Es veia a venir... La gent ho tenia interioritzat. Però fins que no passa, un no es fa la idea. Això ens passa a tots en les nostres respectives i particulars vides. El Tito ja va dir que: “El que avui et sembla important demà no ho és". I per molts a vegades el somni i el desig recau en tenir-ho tot.. en arribar a dalt de tot. I a vegades un es dóna compta que el més important, com també va afirmar el Tito, “és, simplement, trobar-se bé”.
La vida ens ha tornat a donar una lliçó. La vida ha tornat a
ser injusta. Però la vida ens torna a ensenyar. I la lluita del Tito serà per
sempre eterna, serà sempre una força i una energia que acompanyarà al Barça
allà on vagi. Sense anar més lluny, coses del destí, aquest cap de setmana
pel barcelonisme ha estat increïblement increïble: i totes les seccions li han
pogut dedicar al Tito una victòria. En futbol sala (amb la Champions), en
handbol (amb la remuntada impossible), en bàsquet (seguint la ratxa a la ACB),
en hoquei.. fins i tot el Barça B a Las Palmas li dedicava un triomf al Tito...
I segur que em deixo seccions i equips… El cas més clar, però, el trobem en la victòria del Primer Equip: quan semblava tot perdut (en aquell estat anímic feia llàstima jugar) es remuntava el partit i acabaven signant la victòria tres jugadors que van estar les ordres del Tito ja en la etapa de cadets (Busquets, Cesc i Messi).
En fi... la qüestió és que des d’allà on
ara hi sigui... el Tito ja ha començat a fer de les seves: i ens ha fet, a
tots, una mica més forts. Tito, la teva lluita (com la de tots els que pateixen aquesta malaltia) mai haurà estat envà. Descansa en pau,
míster.
No hay comentarios:
Publicar un comentario