Quan se't trenquen els esquemes...

Decideixo emprendre la petita aventura d'aquest nou bloc per la simple raó que he arribat a la conclusió de que cada dia hi ha alguna cosa a escriure i aquesta cosa es pot (d)escriure a través d'una simple imatge...

Després de fer tantes fotografies m'he adonat que moltes d'elles parlen, que moltes de les imatges que un capta amb la seva màquina de fotografiar tenen un significat més enllà del perquè s'ha fet aquella instantània. Una fotografia està repleta d'elements simbòlics, de petits detalls que poden ser passats per alt però que a la llarga poden adquirir molt significat.



Sense anar més lluny, penso que la màquina de fotografiar (després de l'electricitat i les telecomunicacions) és un dels invents més útils i bonics que ens ha regalat l'avenç de la humanitat. Sembla increïble, però es possible congelar moments i poder tornar a (re)viure'ls tancant els ulls i imaginant la teva presència en aquell lloc, en aquell moment, en aquell llavors. Actualment tots vivim amb una càmera a la mà o a la butxaca (ja sigui el mòbil o una digital petita), i no ens podem imaginar un món sense càmeres: ens horroritza pensar que hem marxat de viatge i no ens hem endut la càmera, ens és impossible pensar que el dia del nostre casament ningú ens prendrà una instantània, és un malson despertar i veure que ja no tens cap fotografia de quan erets petit, etc.



Avui dia veiem gran part de les fotografies a través de l'ordinador, però fóra bo que de tant en quan reveléssim aquelles imatges que sobresurten per damunt de la resta. El moment d'agafar una fotografia amb les teves mans crea diferents tipus de reaccions: pots agafar-la i estripar-la perquè et transmet males sensacions, o ben al contrari... de tant que t'agrada decideixes posar-la en un marc. Qui més qui menys, podríem dir que a gairebé tothom li ha caigut una llàgrima i aquesta ha viatjat lliscant durant uns pocs segons per la fotografia. El fet de que caigui una llàgrima, de que em posi a riure, de que m'agafi curiositat per descodificar algun element de la imatge..., totes aquestes reaccions són les que fan gran a un món, el de la fotografia, que no és més que el reflex del que som: una imatge amb molts significats.













1a fotografia: "Quan se't trenquen els esquemes"



Ha estat aquesta imatge la que m'ha acabat d'empènyer a crear aquest petit espai on, com ja he comentat, hi penjaré fotografies.



El protagonista es diu Albert, Albert Sánchez; fins ahir, entrenador del CE.Cabrils.



Molts en aquesta fotografia no hi deuen veure més que una persona que intenta mirar endavant i que s'ajuda de la seva mà, fent el típic gest de "visera", per poder veure-hi millor. Precisament, després del que ha succeït amb la seva destitució, un es dóna compta de que aquest gest, aquest simple gest, avui adquireix més significat que mai.



Després d'uns 3 anys tenint a l'Albert com a entrenador a un no li queda més que agrair tot el que ha fet per un servidor. Ell em va acollir quan vaig exiliar de Vilassar de Dalt. De fet anava a jugar a l'equip rival per excel·lència però em van posar les coses molt fàcils i ara Cabrils m'hi sento com a casa. Els primers en posar-me les "coses fàcils" van ser uns tals "Melendo", als quals no tinc paraules per descriure tot el que han fet per mi. Però l'altra part que em va ajudar molt, i de fet ho ha seguit fent fins ara, ha estat l'entrenador que ahir va sortir per la porta del darrera. Ara mateix els sentiments(i espero que la gent ho entengui, perquè soc coneixador de personal al qui això no li afecta i és totalment respectable) com a persona sobrepassen a les exigències i compromís com a jugador i em costa pensar que aquest Cabrils millorarà gaire més sense la seva presència; tot i això em veig obligat a pensar justament el contrari: aquest canvi anirà bé (i ara, tothom en cerca de la titularitat, es veurà que la culpa ha estat de tots però quedarà patent que qui juga i corre som els jugadors i no pas l'entrenador).



L'Albert ho ha donat tot a cada instant, tot a cada minut d'entrenament, tot a cada xerrada, tot a cada segon del partit. Una persona professional, amb uns criteris ben definits i amb una il·lusió en ment: fer créixer al Cabrils a través del bon joc. I ara, no se sap com, s'han trencat els esquemes. Possiblement l'objectiu que es marcava (el del bon joc), dins d'una categoria com la 2a regional, és una utopia a la que pocs s'hi poden apropar i sortir-ne victoriosos. Però fora dels debats de "veteranillos" que pensen (i tenen raó) que el futbol a regional són els 3 punts sense res més, jo aquí em planto i dono la cara per l'Albert. És evident que assolir el bon joc en una categoria tant dura pot desencadenar en una constant possessió de pilota sense resultats. Sí, així és. I és possible que en aquest aspecte s'hagi pecat per manca de "mala llet", picardia o nivell d'agressivitat (en molts aspectes). Tot i això, i analitzant el conjunt de cròniques escrites durant la temporada, un s'adona que la temporada no està essent bona per petits detalls, per faltes de concentració. Perquè realment cap equip, excepte un, ha passat per damunt del CE Cabrils, i això, tenint en compte l'estil del que s'ha impregnat aquest conjunt, té molt de mèrit. Així que només queda disculpar-se tant a la entitat com a l'entrenador. Aquest últim, un tècnic que ha confiat sempre en nosaltres i que, de fet, estigui on estigui, estic segur que ho continuarà fent.



I aquí és on li trobo el significat a la fotografia. Possiblement ens vulgui dir que ell ha hagut de marxar, però que des de la llunyania ens seguirà; ens seguirà reflectint part d'aquella llum que tant li molestava durant les infinites tardes de dissabte que ens ha entrenat. Albert, tú segueix mirant endavant; nosaltres seguirem jugant i de ben segur que ho farem impregnats de petits detalls apressos durant les teves lliçons sobre el "pilotapeu".



Gràcies Albert, gràcies per ensenyar bon futbol i per fer d'aquest equip un grup de persones increïble.



Molta sort, tant a tú com al Toni (al qui també agraïm la paciència i la dedicació)

Ànims equip, això sigui com sigui es tira endavant.





Fotografia: Cabrils VS Canet (octubre del 2009, Cabrils)