Ràdio al Barça- Osasuna

La visita més preuada

Han hagut de passar més de vint i quatre hores per poder escriure al voltant de l’experiència viscuda durant la tarda nit del passat dimecres. Aquest haurà estat un dels molts “primers dies” que tots vivim durant les nostres intenses vides(el dia del primer petò, el primer dia de l’insti, el primer dia que condueixes, el primer dia de treball, etc.). En aquest cas va ser el primer dia durant el qual em vaig sentir periodista. El dia en què palpar el treball del reporter esportiu va ser més realitat que somni. Aquella realitat conviurà sempre amb la meva il•lusió per aquesta professió. Però, tot i això, ara ja queda lluny, ben lluny. Una de les frases que més m’agrada de Guardiola és la de “ ara és el moment de seguir, de persistir”. Realment aquestes paraules tenen en la simplicitat una psicologia molt complexa: és la d’estar convençut, la de no mirar enrere, la de creure en les teves possibilitats, la d’insistir en allò que tant desitges; en definitiva, la psico d’aprendre a saber patir per trobar el camí d’allò que el nostre amic Eduard Punset en diu “felicitat”. L’altre dia va ser la confirmació de que si hi ha un treball que em transmet sensacions de felicitat i realització és el del periodisme esportiu. Dimecres vaig passar d’odiar la meva veu a voler perfeccionar-la, a voler aprendre més discurs, més retòrica. Agafar el micro, engegar el Rec i escoltar la teva veu barrejada amb la de cent mil afeccionats és una experiència increïble. És cert que molts deuen pensar: “Qui no seria feliç seguint al Barça?”, “Qui no seria feliç veient en directe tots els seus partits?”, “Qui no seria feliç tenint contacte permanent amb estrelles del futbol?”. Però les meves sensacions de felicitat van més enllà de l’afició al futbol. M’equivocaria si negués que un tant per cent de la meva felicitat, dimecres, va venir donada pel sol fet d’estar a prop d’allò que sembla tant llunyà (els jugadors). Sincerament tot el que va passar en relació això és apustuflant, únic: escoltar les reaccions de Camacho, marxar a observar les declaracions de Dani Alves, mirar com Puyol es defensa d’una altra mena d’atacs (els periodístics), veure com Josetxo riu davant la presència de 15 micròfons i 7 càmeres de televisió, somriure quan veus a Punyal dient adéu a Bojan o gaudir directament d’una entrevista amb el de Linyola i just després viure en directe un frase més del Pep: “71 punts... és una puta barbaritat”.
Però com bé he dit això només té importància el primer dia, el dia en què ets un mer visitant del circ. Amb el temps deus acabar fart dels jugadors, al igual que ells de tu.

Els punts àlgids de la nit van ser quan, precisament, em vaig deixar de sentir visitant per passar a sentir-me partícip de tot aquell món.

Observava tots els moviments dels periodistes i dels caps de premsa. Algun parlant per mòbil, altres escrivint al seu portàtil, d’altres xerraven entre ells (comentant la jugada o parlant sobre saber què), i uns altres connectaven en directe amb els seus respectius mitjans. Ara aixeca la mà un i li passen el micro, li fan una pregunta a Camacho i aquest respon amb molta claredat (la pregunta estava ben formulada). El que està assegut al darrera de tot salta i diu que ja té “titular”. A la zona mixta es barallen per obtenir la millor posició. Mentrestant els jugadors primer passen per Barça TV i Gol TV... Prioritats. Més d’un reporter li passa un auricular als jugadors i aquests parlen amb els conductors de les transmissions. És curiós veure-ho d’aprop.

El primer moment en què millor em vaig sentir va ser el de preparar-se la documentació dels dos equips i organitzar-la el millor possible al damunt dels pupitres (aquest és el nom que rep la zona de premsa inserida en la part inferior de les famoses cabines). El segon moment clau: sens dubte la meva primera intervenció en la narració del partit; les meves primeres paraules van anar dedicades a recordar aquell meravellós “Urruti, t’estimo” d’en Joaquim Maria Puyal, en motiu del 25é aniversari de la lliga guanyada per aquell magnífic equip. A saber on seré jo d’aquí 25 anys, però de ben segur que si puc tornar a llegir aquestes línies la primera reacció serà riure i la segona serà intentar força a la memòria per recordar aquella primera retransmissió al Camp Nou.
Estava parlant de moments especials de la nit, moments en que de veritat em sentia per segons com un periodista professional (sensacions; no em refereixo pas a que ho fes com a tal... , ni molt menys). El tercer moment amb el que em quedo d’aquella nit, va ser per mi el més important de tots. Alhora, però, està ple de simplicitat i segurament això farà que qui ho llegeixi (poca gent, en sóc conscient) potser no ho entengui. Amb tot, m’estic referint al moment en que durant una de les anades i vingudes per comprovar si el Pep estava a Sala de Premsa un periodista de Rac1 em va preguntar un: “Encara no, oi?”. Al moment li vaig contestar un “no, encara no”. Tot això en referència a la presència o no del Pep, ja que molts anaven bojos de zona mixta a sala de premsa i a la inversa (el temps és or...). Li dono importància a aquesta anècdota perquè el somriure que se’m va dibuixar, al respondre-li aquell “no, encara no”, no era més que el fet de que en aquell precís instant em vaig sentir un més, en aquell moment era un més dels molts que estaven exercint el seu paper com a periodistes.

Ells estaven treballant per a diferents mitjans; jo aquella nit treballava única i exclusivament per seguir donant forma a allò que tant desitjo: ser periodista.

I per ser-ho, hem de seguir i hem de persistir. Oi Pep?

DCC.

PD: pròxim text dedicat a Ricard Torquemada. Ja el tinc fet però no vull carregar massa aquest i tampoc vull barrejar tantes coses.




GRÀCIES PER TOT ALBERT!

FCB 4-0 Stuttgart

MESSI(GUAL) TOT

És inevitable equiparar la figura de Messi a la figura del millor jugador del món; com també ho és equiparar aquest equip amb el millor conjunt del planeta. Tothom sap que aquesta condició, la de "millor", pot durar ben poc perquè el món del futbol professional és molt exigent i la pressió dels mitjans és constant. Però ben mirat..., si ets màgia i a sobre vius el teu dia a dia dins el Barça d’en Pep… això sembla que va per llarg. Com ja deia Guardiola l’any passat, “ara és el moment de seguir, de persistir”.

El Barça no es pot aturar és una cançó d’aquelles que quan més l’escoltes més t’agrada, és aquella música que agrada i que quan sembla que sona a repetitiva es renova d’una manera o altra, evitant de totes totes que aquell pentagrama caigui en l’oblit. Tot i això, no es reinventa. Sempre es manté dins una mateixa essència. Només poden canviar els esquemes però mai els plantejaments ni la filosofia. I és dins d’aquesta filosofia, dins d’aquesta manera d’entendre el futbol, on encaixa a la perfecció la figura d’un Leo Messi que es troba en el millor moment de la seva curta, però intensa, carrera com a futbolista professional.


“Dribbling aquí, dribbling allà. Ara defineixo. Ara trobo una passada impossible. Després arrossego tres defenses. Pot ser avui forço 3 targetes i em fan 5 faltes. Estic quiet i més d’un pensa que he desaparegut, que no vull saber res del partit. Alhora jo no em paro de moure. Mentre interioritzo la melodia d’una de les meves cançons argentines preferides, intento desmarcar-me per donar sortida a un joc molt repetitiu. Pivoto i torno pilota de cara. Ara sí, la torno a rebre i faig un d’aquells controls orientats que tant m’agrada. Em disposo a ser el centre d’interès i mentre condueixo la pilota sóc conscient que, almenys, 1000 càmeres m’han fet més de 5000 fotografies en menys de 2 segons. Torno a la meva tàctica del dribbling. Un aquí i un allà; i ara sé que aquí 90 mil seguidors volen reaccionar i que fora l’Estadi m’observen milions de persones. Quan encaro per xutar, m’estic imaginant com milers d’afeccionats de l’equip rival comencen a posar un rostre de pànic. Decideixo engaltar la pilota i de cop i volta començo a escoltar com tots els locutors augmenten les pulsacions de la retransmissió a ritme de Messi. Quan veig que la pilota entra segur (només ho sé jo) em disposo a llegir per sobre els centenars de titulars i textos que analitzaran la meva acció. Al moment penso que als 30 mil afeccionats de la zona gol sud-lateral els farà molta il•lusió celebrar amb mi i em dirigeixo cap a ells. Vint mil fotografies més. Els meus companys es tiraran a sobre meu, la gent cantarà un “Meeeeessi, Meeeeessi” que em motiva a seguir lluitant per aquests colors. Potser després celebro (en argentí: festejo) amb Milito. L’equip està jugant bé i jo això ho noto. Sóc tant feliç aquí” (somriu).




És impressionant la de coses que poden arribar a passar pel cap d’un jugador professional com en Leo. I tot això tant sols en un parell de minuts. Però res. Tot i que ell surt al camp conscient de la seva condició d’estrella, aparca tot el circ que envolta al món del futbol per dedicar-se a passar una estona, simplement, divertida. Com si es tractés de jugar amb amics, o al patí de l’escola. Podríem dir que mentre el Messi sigui feliç o se senti còmode jugant cap jugador podrà fer-li alguna mena d’ombra (opinió, diga-li visió subjectiva). Com tampoc ningú sembla poder aturar en sec a aquest Barça (només Palop ho ha aconseguit). Ni canguelo, ni villarato, ni madriditis, ni comparacions amb CR9. El Barça el protegeix en Pep. El Barça ens regala a Messi. I a Messi li és igual tot. Li és igual tot el que no sigui tenir una pilota als peus per poder seguir rient com riu, per poder seguir contagiant un estat continu de satisfacció i felicitat que és compartit per tots els que estimem aquest esport.

Sort, Barça. Sort Messi.

DCC.

*Fotografies d'ahir al Camp Nou (després de la celebració del 2n gol i als videomarcadors de l'estadi), anar al Camp Nou no té preu (si et deixen els carnets,clar.. jaja)

De la setmana blanca... a la neu desfeta

La coneguda com a setmana blanca que es vol imposar des del Ministeri d’Educació, per tal de compensar el fet de començar el curs abans d’hora, podríem dir que ja té unes dates oficials: del 8 al 14 de març.
Això no és pas un copy paste d’algun comunicat de premsa, ni és tampoc cap declaració oficiosa de tal Ministeri. Aquesta notícia és tant sols una humil proposta d’un servidor. Des de dilluns al matí fins a ben bé finals d’aquesta setmana no ha regnat alló que coneixem com a període de “normalitat”. La forta nevada que va caure durant el dia de dilluns i la matinada de dimarts va trencar els esquemes de tota la població i, més encara, del sistema comunicatiu català.
Milers de trams de carretera i camins impracticables, i, en conseqüència, moltes poblacions i territoris aïllats. Però siguem més crítics i exagerats: aquesta forta nevada ens ha demostrat que som molt dèbils davant la mare naturalesa (aquest cas en queda en res si comparem amb fenòmens com els terratrèmols o huracans). Una simple (però històrica) tempesta de neu, sense anar més lluny, ha cultivat el caos a Catalunya durant més de tres dies. La gent no es pot imaginar el fet d’anar a agafar el cotxe o el tren i no poder tornar a casa. No ens ho podem imaginar perquè diem viure en un món ple d’exigències on pagar impostos és motiu suficient com perquè la “queixa” sigui una constant. Em quedo amb les declaracions d’un camioner a Tv3: “Ésto es una vergüenza, ya sabían que ésto podía pasar y no nos pueden tener parados en la Jonquera durante tanto tiempo. En Polonia, país donde nieva constantemente, no hay ningún tipo de problema para circular. Nieve lo que nieve”. Aquest home potser en part se’l pot entendre, ja que a ningú li agrada quedar-se aturat enmig de tal tempesta. Però el problema d’aquest transportista recau en pensar que els recursos existents aquí han de ser els mateixos que els presents al gèlid territori polonès. És cert que la prevenció és una màxima que acostuma a decebre a molta població envers la política. Però malgrat això, no es pot pretendre gaudir de tota una sèrie de recursos que només serien realment útils cada 20 anys. Això és el que diu històricament l’estadística, neva tanta quantitat cada molt temps, i si ens aferrem a aquesta el que no es pot fer és invertir en mecanismes que tindran uns costos brutals i inútils (manteniment i obsolescència tecnològica i utilitària).
Tot i veure com avui encara hi ha afectats (sobretot en quan a talls de llum i desperfectes), una nevada com aquesta s’ha de prendre com a un regal puntual dels fenòmens meteorològics (tant de bo, com he comentat abans, tots els fenòmens fossin d’aquest calibre i no afectessin en la forma en com han afectat a països com Xile o Haití). És cert, sí. Hi ha diferents perspectives des de les quals s’ha viscut aquesta nevada. Essent força egoista, obviaré les experiències d’aquells que s’han quedat sense llum (motiu d’indignació), d’aquells que s’han quedat tirats a la carretera, d’aquells que s’han passat el dia intentant arreglar el panorama ocasionat per la tempesta (gabinet de crisi, forces de seguretat, control de trànsit, brigades municipals...) i d’aquells als qui, en definitiva, la neu els hi ha suposat algun tipus de problema (no assistir a una reunió, perdre una avió, no poder arribar a un hospital, etc.). Obviaré aquestes experiències i em limitaré a descriure el grau de satisfacció que ha provocat en mi, i en segur que molta gent, el fet de nevar amb la força amb que ho ha fet.

Dilluns vaig agafar Renfe com qualsevol altre dia, encara que potser una mica decebut perquè els núvols presents i acompanyats de temperatures baixes no ens regalaven cap nevada. Però quan vaig obrir els ulls, tot reaccionant al soroll de “propera parada, Cerdanyola Universitat” em vaig sorprendre al veure que fora d’aquell vagó el que queia era neu i no pas aigua. Durant el matí no va parar de nevar però la il•lusió (de nen petit) per veure un paisatge blanc era molt minsa, degut a que aquí neva poc i breu. Tot i això, de tornada a Vilassar no vaig parar d’escoltar trucades telefòniques (diguem tafaner) en que el missatge era clar: “No vegis com neva”.En pujar al cotxe i ja de camí a casa vaig gaudir d’una de les experiències més maques que he viscut en la meva curta vida com pilot oficial del meu vell Golf: la sensació única de veure com els flocs de neu impactaven i lliscaven suaument contra el meu vidre; el fet et transmetia una sensació de pau força inusual alhora que et creava un tipus de respiració un pèl exagerada a través del increment del ritme d’impactes d’aquests sobre la meva vista.

Havent dinat i amb tot el material preparat ( dues jaquetes, impermeable, guants, paraigües amb mecanisme d’enganche al cos, càmera de fotos i bossa impermeable) em vaig decidir a emprendre la senzilla aventura de recórrer el poble i fer fotos. Però nois/es, res de senzilla... Vaig arribar a casa tot mullat, amb un fred al cos indescriptible i patint (però molt!!!) per l’estat de la meva Canon. La recompensa a tot això va ser la de caminar per un poble, Vilassar, immers en un paisatge inusual i molt maco de veure i de retratar.

Al dia següent el desig era el d’aixecar-se enmig d’un dia clar en el què la neu regnés un paisatge que el dia anterior era tapat per una massa de núvols infinita. Ni els presagis més positius m’haguessin regalat un dia com el que va fer dimarts: un sol espaterrant i cap núvol amenaçador. No hi va haver més remei, doncs, que agafar la moto i pujar a muntanya, des de on estava ben segur, descobriria fotografies impressionants. Tot i que, en què estaria pensant jo (¿?), a mig camí vaig haver de desistir l’aventura en moto per canviar el transport i agafar el cotxe (les rodes de la moto em relliscaven a saco paco, era pa cagar-se). Amb marxes curtes i molta precaució vaig arribar al destí desitjat: la vall - plana de la Creu de Can Boquet. Allà on conflueixen tants camins i es creuen infinites senyalitzacions per als forasters, allà on els traginers van donar pas als excursionistes, un lloc més per aquells qui viuen o fan vida per aquelles muntanyes. Entrar en aquell paisatge em va recordar moments com els de sortir del Túnel de Cadí o el de Vielha, per acabar descobrint els microclimes que s’amaguen darrere d’ells.



Nens tirant-se en trineu, algun que altre flipat amb la taula d’snow o bé una família immersa en el surrealista món dels ninots de neu. Tot aquest panorama i unes vistes espectaculars van ser l’excusa perfecte per passar un matí de dimarts (qui m’ho anava a dir) fent fotos per les muntanyes de la meva estimada Serra de Marina.

Tot i para de nevar, cal dir que el paisatge de neu es resisteix a abandonar-nos i, en un trist període de supervivència, intenta fer acte de presència allà on se li permet (llocs ombrívols i molt freds). Però res, ja se sap que quan aquí neva el paisatge blanc dura ben poc. Podríem parlar, doncs, de neu desfeta.


Una nevada de champions

Precisament ha passat quelcom similar a la capital espanyola. Després que el Madrid es col•loqués líder gràcies a victòries contundents i algunes d’èpiques (contra el Sevilla), els homes de Pellegrini han decebut a milions d’afeccionats.
Llegint el diari Marca del dilluns, tot fent anàlisis de la situació del Real i centrant part de l’atenció en el suposat espíritu Juanito del partit de vuitens (no s’entén...), se’ns donava a entendre que el paisatge futbolístic s’estava transformant de blaugrana a blanc. De fet dilluns i dimarts el paisatge era completament blanc... Però va arribar dimecres i la neu es va començar a desfer. No ens podem fiar dels homes del temps però encara menys de la premsa esportiva: les alabances de dilluns i les crítiques de dijous en són un gran exemple: el periodisme esportiu està basat en la senzillesa, l’actualització i els sentiments.
El Ma(n)dril pintava molt bé, o així ens ho feien veure TOTS els mitjans, però l’eliminació en el torneig europeu que finalitzava aquest any al mateix Bernabeu, ha obert un debat i possiblement ha fet elevar el risc d’incendi dins un vestuari (club) replet d’allò que en diuen galàctics.

Partint de la meva humil opinió (clarament condicionada pels molts discursos que absorbeixo dels mitjans dia rere dia), com afeccionat al futbol i deixant de banda els colors, crec que si aconsegueixen elaborar un bon pla de prevenció d’incendis ( veient tant material inflamable no és feina fàcil), de l’estil Pep, aquest Real Madrid pot tenir un futur ple d’èxits.

El que més impacta, però, a dia d’avui és que les eliminacions hagin estat en moments i contra equips inesperats. L’Alcorcón (un 2aB) i el Lyon ( 4t a la lliga francesa) han estat els malsons d’un Madrid que ha naufragat a setzens i vuitens de final. I és que un projecte tant ambiciós (alhora que, permeteu-me, prepotent) com el que ha finançat Florentino (i La Caixa, i Caja Madrid, etc.) es pot permetre el luxe de caure en unes semifinals i contra un rival d’entitat (recordem que hi ha molts grans equips però al final només és un el que guanya), però el que no pot pas fer és caure a la primera de canvis i contra rivals infinitament inferiors. Aquesta és, possiblement, la demostració de que darrera dels noms hi ha molt més: els equips. I si aquest Madrid aconsegueix marcar-se l’objectiu, d’aquí a final de temporada, de ser un equip (i no pas de “només” guanyar): l’any vinent un altre gall cantarà.

De moment només podem dir que hem passat de la setmana blanca... a la neu desfeta.


DCC
__________________________



Fotografia 1: Riera de Targa, Vilassar de Dalt - 8 de març del 2010- "Alerta vermella"
Fotografia 2: Camps i vinyes a la Creu de Can Boquet (Vilassar de Dalt) -9 de març del 2010 - "Cercant sal(ts)"
Fotografa 3: RCDEspanyol vs Reial Madrid (Kakà, Ronaldo i Granero), setembre del 2009- "Falta d'equip"

Quan se't trenquen els esquemes...

Decideixo emprendre la petita aventura d'aquest nou bloc per la simple raó que he arribat a la conclusió de que cada dia hi ha alguna cosa a escriure i aquesta cosa es pot (d)escriure a través d'una simple imatge...

Després de fer tantes fotografies m'he adonat que moltes d'elles parlen, que moltes de les imatges que un capta amb la seva màquina de fotografiar tenen un significat més enllà del perquè s'ha fet aquella instantània. Una fotografia està repleta d'elements simbòlics, de petits detalls que poden ser passats per alt però que a la llarga poden adquirir molt significat.



Sense anar més lluny, penso que la màquina de fotografiar (després de l'electricitat i les telecomunicacions) és un dels invents més útils i bonics que ens ha regalat l'avenç de la humanitat. Sembla increïble, però es possible congelar moments i poder tornar a (re)viure'ls tancant els ulls i imaginant la teva presència en aquell lloc, en aquell moment, en aquell llavors. Actualment tots vivim amb una càmera a la mà o a la butxaca (ja sigui el mòbil o una digital petita), i no ens podem imaginar un món sense càmeres: ens horroritza pensar que hem marxat de viatge i no ens hem endut la càmera, ens és impossible pensar que el dia del nostre casament ningú ens prendrà una instantània, és un malson despertar i veure que ja no tens cap fotografia de quan erets petit, etc.



Avui dia veiem gran part de les fotografies a través de l'ordinador, però fóra bo que de tant en quan reveléssim aquelles imatges que sobresurten per damunt de la resta. El moment d'agafar una fotografia amb les teves mans crea diferents tipus de reaccions: pots agafar-la i estripar-la perquè et transmet males sensacions, o ben al contrari... de tant que t'agrada decideixes posar-la en un marc. Qui més qui menys, podríem dir que a gairebé tothom li ha caigut una llàgrima i aquesta ha viatjat lliscant durant uns pocs segons per la fotografia. El fet de que caigui una llàgrima, de que em posi a riure, de que m'agafi curiositat per descodificar algun element de la imatge..., totes aquestes reaccions són les que fan gran a un món, el de la fotografia, que no és més que el reflex del que som: una imatge amb molts significats.













1a fotografia: "Quan se't trenquen els esquemes"



Ha estat aquesta imatge la que m'ha acabat d'empènyer a crear aquest petit espai on, com ja he comentat, hi penjaré fotografies.



El protagonista es diu Albert, Albert Sánchez; fins ahir, entrenador del CE.Cabrils.



Molts en aquesta fotografia no hi deuen veure més que una persona que intenta mirar endavant i que s'ajuda de la seva mà, fent el típic gest de "visera", per poder veure-hi millor. Precisament, després del que ha succeït amb la seva destitució, un es dóna compta de que aquest gest, aquest simple gest, avui adquireix més significat que mai.



Després d'uns 3 anys tenint a l'Albert com a entrenador a un no li queda més que agrair tot el que ha fet per un servidor. Ell em va acollir quan vaig exiliar de Vilassar de Dalt. De fet anava a jugar a l'equip rival per excel·lència però em van posar les coses molt fàcils i ara Cabrils m'hi sento com a casa. Els primers en posar-me les "coses fàcils" van ser uns tals "Melendo", als quals no tinc paraules per descriure tot el que han fet per mi. Però l'altra part que em va ajudar molt, i de fet ho ha seguit fent fins ara, ha estat l'entrenador que ahir va sortir per la porta del darrera. Ara mateix els sentiments(i espero que la gent ho entengui, perquè soc coneixador de personal al qui això no li afecta i és totalment respectable) com a persona sobrepassen a les exigències i compromís com a jugador i em costa pensar que aquest Cabrils millorarà gaire més sense la seva presència; tot i això em veig obligat a pensar justament el contrari: aquest canvi anirà bé (i ara, tothom en cerca de la titularitat, es veurà que la culpa ha estat de tots però quedarà patent que qui juga i corre som els jugadors i no pas l'entrenador).



L'Albert ho ha donat tot a cada instant, tot a cada minut d'entrenament, tot a cada xerrada, tot a cada segon del partit. Una persona professional, amb uns criteris ben definits i amb una il·lusió en ment: fer créixer al Cabrils a través del bon joc. I ara, no se sap com, s'han trencat els esquemes. Possiblement l'objectiu que es marcava (el del bon joc), dins d'una categoria com la 2a regional, és una utopia a la que pocs s'hi poden apropar i sortir-ne victoriosos. Però fora dels debats de "veteranillos" que pensen (i tenen raó) que el futbol a regional són els 3 punts sense res més, jo aquí em planto i dono la cara per l'Albert. És evident que assolir el bon joc en una categoria tant dura pot desencadenar en una constant possessió de pilota sense resultats. Sí, així és. I és possible que en aquest aspecte s'hagi pecat per manca de "mala llet", picardia o nivell d'agressivitat (en molts aspectes). Tot i això, i analitzant el conjunt de cròniques escrites durant la temporada, un s'adona que la temporada no està essent bona per petits detalls, per faltes de concentració. Perquè realment cap equip, excepte un, ha passat per damunt del CE Cabrils, i això, tenint en compte l'estil del que s'ha impregnat aquest conjunt, té molt de mèrit. Així que només queda disculpar-se tant a la entitat com a l'entrenador. Aquest últim, un tècnic que ha confiat sempre en nosaltres i que, de fet, estigui on estigui, estic segur que ho continuarà fent.



I aquí és on li trobo el significat a la fotografia. Possiblement ens vulgui dir que ell ha hagut de marxar, però que des de la llunyania ens seguirà; ens seguirà reflectint part d'aquella llum que tant li molestava durant les infinites tardes de dissabte que ens ha entrenat. Albert, tú segueix mirant endavant; nosaltres seguirem jugant i de ben segur que ho farem impregnats de petits detalls apressos durant les teves lliçons sobre el "pilotapeu".



Gràcies Albert, gràcies per ensenyar bon futbol i per fer d'aquest equip un grup de persones increïble.



Molta sort, tant a tú com al Toni (al qui també agraïm la paciència i la dedicació)

Ànims equip, això sigui com sigui es tira endavant.





Fotografia: Cabrils VS Canet (octubre del 2009, Cabrils)