Un blog on...

"La fotografia no és més que el reflex del que som: una imatge amb molts significats" DCC

lunes, 28 de abril de 2014

TITO


Etern. 

Així l’han qualificat molts. Sobretot aquells que més l’han conegut. 

Però em sembla també encertat per a tots aquells que hem viscut al Tito des de la llunyania. Una llunyania, si més no, força propera perquè malgrat no coneixe’l és cert que la presència d’un entrenador del Barça en totes les vides dels culers sempre genera proximitat... I el Tito ha estat present en l’afició culer en aquests darrers anys... I molt present, tant present que al final s’haurà convertit en etern. 

La seva ratxa triomfal amb Pep Guardiola va marcar al culer: era l’ajudant, el pensador a l’ombra; el seu còmplice. 


I més tard va passar a ser, inesperadament, el seu successor. I després de la por i els dubtes que van generar les paraules del Pep en el seu comiat (allò de que el cinturó apretava molt i que ja no podia donar més per aquests jugadors); després d’aquest comiat que tants dubtes va generar en el barcelonisme (infectat pels qui desitjaven, des de fora, el canvi de cicle)… Després de tot plegat el Tito va plantar a l’equip a les semifinals de Copa, semifinals de Champions i va guanyar una Lliga de récord 


I tot, tenint en compte la dificultat del repte. La doble dificultat: conviure amb dues de les pitjors infermetats que podia tenir. D'una banda la 'Guardiolitis' (amb les comparacions constants) i d'altra banda, el seu càncer. El segon d’aquests partits va acabar amb ell el passat divendres i va deixar tocat no només als seus i no només als culers, sinó que va deixar tocats a tots aquells que conformen el món del futbol…



Es veia a venir... La gent ho tenia interioritzat. Però fins que no passa, un no es fa la idea. Això ens passa a tots en les nostres respectives i particulars vides. El Tito ja va dir que: “El que avui et sembla important demà no ho és". I per molts a vegades el somni i el desig recau en tenir-ho tot.. en arribar a dalt de tot. I a vegades un es dóna compta que el més important, com també va afirmar el Tito, “és, simplement, trobar-se bé”.

La vida ens ha tornat a donar una lliçó. La vida ha tornat a ser injusta. Però la vida ens torna a ensenyar. I la lluita del Tito serà per sempre eterna, serà sempre una força i una energia que acompanyarà al Barça allà on vagi. Sense anar més lluny, coses del destí, aquest cap de setmana pel barcelonisme ha estat increïblement increïble: i totes les seccions li han pogut dedicar al Tito una victòria. En futbol sala (amb la Champions), en handbol (amb la remuntada impossible), en bàsquet (seguint la ratxa a la ACB), en hoquei.. fins i tot el Barça B a Las Palmas li dedicava un triomf al Tito... I segur que em deixo seccions i equips… El cas més clar, però, el trobem en la victòria del Primer Equip: quan semblava tot perdut (en aquell estat anímic feia llàstima jugar) es remuntava el partit i acabaven signant la victòria tres jugadors que van estar les ordres del Tito ja en la etapa de cadets (Busquets, Cesc i Messi). 

En fi... la qüestió és que des d’allà on ara hi sigui... el Tito ja ha començat a fer de les seves: i ens ha fet, a tots, una mica més forts. Tito, la teva lluita (com la de tots els que pateixen aquesta malaltia) mai haurà estat envà. Descansa en pau, míster.




jueves, 24 de abril de 2014

ESSÈNCIA GUARDIOLA...


.... I a mi avui deixeu-me que li dediqui unes paraules a Pep Guardiola. I no precisament pel que va fer el Bayern de Munich en el dia d’ahir. Sinó que pel que va fer el tècnic de Sant Pedor en roda de premsa... I la intervenció d’ahir (ara l’escoltarem) no serà la única que recordarem molts… Perquè, al Bernabeu, el Pep ja ens va regalar aquell diàleg amb Mourinho (dient que era 'el puto amo de les rodes de premsa') o també ens va regalar 'poesia' després del 2-6... En fi, anys després d’aquells “moments Pep”  tant estel·lars... ahir a Chamartín tornàvem a viure un de nou.

Francesc Garriga, company de Catalunya Ràdio.. li preguntava al voltant del partit de tornada i ho feia en castellà perquè la UEFA li va deixar clar al periodista que no es podia preguntar en català... El Pep, abans de contestar parlant de futbol, va tornar a deixar anar una d’aquelles frases que fan que molts de nosaltres el seguim admirant vagi a on vagi. El Pep li va deixar anar que s’equivocava, que sí que podia preguntar en català.


Com trobo a faltar aquesta veu, aquest parlar, aquest intentar fer-se entendre, aquest expressar-se tant casolà i tant sincer… Aquesta seguretat en la seva manera, en el seu estil, en la seva feina, en el seu saber. És diferent… És essència Guardiola. I malgrat tenir al davant un mal partit ell és capaç de transmetre normalitat instants després del 'caure'. I per més 'inri' després de contestar en català va seguir en castellà…

Pep Guardiola... un autèntic geni…

I parlant de que és un geni.. Estic convençut que el mal partit d’ahir se’l mirarà les vegades que faci falta per donar amb la tecla. Perquè per molt que el Bayern tingui els millors jugadors del món i sigui un equipàs... Hem de reconèixer que per superar a UN MADRID QUE ESTÀ A UN GRAN NIVELL no és suficient amb bons jugadors... Cal donar amb la tecla. I el Pep ho ha dit: “ho he de dormir, ho he de parlar amb els meus i veurem com sortim a l’Allianz per remuntar l’eliminatòria” (m'encanta).

Jo ahir em vaig desesperar veient aquell Bayern, sobretot comparant-lo amb el del bany al Barça de l’any passat... Sí, em vaig desesperar... (i segur que més d’un culer també ho va fer).


… Però jo si fos del Madrid també m’hagués desesperat veient el què ahir van perdonar els blancs... Ai... merengues amics meus... Heu deixat amb vida al Bayern... I potser (només dic potser)... Potser la dècima torna a desfer-se per culpa d’aquella bèstia negre que, fins ahir no havia perdut al Bernabeu... Per culpa d’aquell que va néixer en un país molt petit... Tant petit (diuen) que des de dalt d’un campanar pots veure el campanar veí…


lunes, 14 de abril de 2014

Un desastre...


Un desastre. Aquesta és la paraula: sí, la paraula és desastre. Desastre per moltes coses. Avui us parlaré del desastre culer.. Demà d’altres…

Començo doncs pel Barça. I seré clar i contundent: si el soci i l’afeccionat vol que això canviï (no dic que torni a ser el Barça de Guardiola sinó que un Barça diferent al d’ara: un Barça que torni a tenir gana).. doncs bé si es vol aquest canvi..  el què s’han de fer ja són eleccions..!  Amb aquesta directiva i, sobretot, amb aquest director esportiu: IMPOSSIBLE aixecar el vol... Ahir el podíem escoltar a TV3 i deia (tant panxo) que aquest equip té present i té futur i que el Tata té tota la confiança. Molts diríem: bé, segur que ara (a dos dies de la final, encara amb la lliga en joc.. – no em feu riure-): doncs.. bé.. molts diríem que ara de ben segur que és el discurs correcte: el de vendre confiança en el què es té ara i en el què tens d’aquí a final de temporada. Pot semblar certament el què toca... el més correcte i el què molts dirigents dirien quan les coses no van bé però encara tens certa vida en diversos fronts..: sembla el més intel·ligent no? Recolzar als teus en moments difícils per intentar treure suc d’aquí a final de temporada….

 Però el pitjor de tot plegat és que no crec que les paraules de Zubi siguin per quedar bé, siguin per ser correctes, no crec que siguin per només recolzar al grup i a l’entrenador.. Crec, de veritat ho dic, que les paraules de Zubi són sinceres: i que difícilment es mourà gaire fitxa al final de temporada... I a sobre el problema de la sanció FIFA... De veritat, que entre les paraules de Zubi i les actuacions dels blaugranes sobre la gespa.. només podem parlar d’un Barça desastrós…

I ja poden guanyar la Copa i fer un partidas a Mestalla.. Que això, de veritat, no ha de tapar el desastre d’aquesta temporada tant irregular. En fi.. us diré que em preocupa més les reaccions a les derrotes que no pas les derrotes en sí. Diuen que de la derrota s’aprèn. I al Barça sembla que no vulguin aprendre. I això: de veritat que això és el que més em preocupa.


Us parlava abans de desastres... Demà seguiré.. Demà us parlo de més desastres... Us parlaré de l’Atletico, de Cristiano i de Messi... Si ho deixaré per demà.. a 24 hores de la final.

EDITORIAL ZONA MIXTA 14/04/2014

viernes, 11 de abril de 2014

Encara s'ha de jugar...



Avui els culers s’haurien aixecat amb una energia ben diferent si haguessin estat presents en una de les 4 boles que ha remenat, avui amb bon gust, el senyor Figo. És el que deia l’altre dia.. allò del futbol i la felicitat... Però bé, avui el culer s’aixecava pensant en la Champions què vol que no guanyi el Madrid: i per tant s’aixecava pensant que possiblement no hi ha millor anti-dècima que el Bayern de Munich. I “voilà'”.. aquí el tenim: Reial Madrid – Bayern. Fa pocs minuts m’arribaven missatges en un grup de Whatssap que tenim amb companys del futbol. Uns ho tenen clar: "Bye bye Madrid", "No tenen res a fer", "Un bany…", "Adéu a la décima"… 

Però d’entre aquests missatges dos que m’han cridat l’atenció: el primer deia: “Encara s’ha de jugar”. El segon missatge responia als qui deien que això serà un bany del Bayern, i deia el següent: “L'únic que sé és que avui hi ha 4 semifinalistes i el Barça no hi és perquè el van 'fotre al carrer' amb total justícia, i la segona realitat: el proper dia de Champions els culers no podreu animar al vostre equip i en canvi el què fareu per complaure aquesta insatisfacció és animar al rival del Madrid. Així que potser la dècima no es guanyarà però almenys encara és possible, cosa que el Barça no pot dir el mateix perquè ja és a casa”. I raó no li falta.. Però per mi el missatge més sensat a totes aquestes reaccions és el de “encara s’ha de jugar”.

Amb això em quedo: amb el “encara s’ha de jugar”. El Madrid no arriba en un gran moment i al davant es trobarà al què tots consideren que es el millor de tots. Però escolteu: també havia de ser un bany davant el Manchester.. i la eliminatòria no es va decidir fins al tram final d’aquesta...  I ja per últim: “també encara s’ha de jugar el At.Madrid – Chelsea” i quines ganes tinc de que comenci a rodar la pilota en un partit en què hi haurà dos directors d’orquestra que lluiten per una sola cosa en tots els partits: “competir amb les idees clares”...


Gent... no em vull aventurar amb favoritismes en cap de les semifinals.. ni en les de Champions, ni en les d’Europa League (que seran molt maques)… Ni tampoc, per posar un altre exemple, em vull aventurar amb què passarà dimecres a Mestalla entre dos equips tant irregulars com aquests Barça i Madrid. I no em vull aventurar per una simple raó: perquè el futbol és futbol (beneït tòpic) i en un partit/eliminatòria pot passar de tot (i sinó vegin el què va passar ahir a Mestalla). Per tant, insisteixo i acabaré repetint que tot això del què parlem avui, “encara s’ha de jugar”.

EDITORIAL DEL ZONA MIXTA 11/04/2014 

jueves, 10 de abril de 2014

Que Xavi torni a mirar el vídeo… I Messi també!


...  la vida segueix i el Barça ja fa temps que ha deixat de ser un equip... I sense ser equip no pots aspirar mai a ser campió….

Per tornar a ser un equip...  això comença per la figura de l’entrenador i acaba per la figura del jugador (implicat). He defensat al Tata a ultrança en gairebé totes les ocasions. Però, a mida que va avançant la temporada, em va deixant sense arguments i començo a ensumar que ell no és l’escollit per engegar una nova època a Can Barça... Com tampoc són els escollits, per començar de nou, alguns dels jugadors que ahir eren titulars al Calderon. No diré noms perquè gairebé em carregaria tres quarts de l’equip. Però molts jugadors ja no gaudeixen de motivació per seguir aspirant a tot el què ha d’aspirar el Barça. I en part es pot entendre: perquè ja ho han guanyat tot i aquest repte de guanyar-ho tot amb aquesta samarreta ja no existeix.

Per anar tancant dues opinions finals:

La primera: vull criticar al jugador més decepcionant del dia d’ahir: Leo Messi. Hi ha una dada brutal: va córrer 1,5km més que Pinto. No diré res més. Bé sí: lamentable que ahir a Messi no se li endollessin els cables per sortir amb instint assassí o no se li busqués una alternativa per sortir d’aquella trampa.

I la segona de les opinions:  on era el millor jugador del mon? Em refereixo a XAVINIESTA. La resposta és la següent: Iniesta en els moments finals estava assegut a la banqueta (ole ole i ole Tata) i Xavi Hernández estava més pendent de pensar què dir a la premsa al acabar el partit... I va tornar a estar taaant encertat.. però tant...

Li pregunten: “ Xavi, el At.Madrid es justo semifinalista?” I contesta: “No lo sé, debería volver a ver el partido”. En fi.. sí.. sí que l’hauries de tornar a veure.. Tant tu.. com tothom.. i tantes vegades com faci falta...

Sobretot per seguir meravellant-nos amb l’entrega, l’energia i el futbol passió d’un equipàs com aquest Atlético de Madrid. Un equipàs entrenat per el millor entrenador del moment: un Cholo Simeone que no només va dirigir als seus jugadors sinó que també va dirigir a una afició que.. en fi... també hauria de ser exemple per a moltes d’altres...


Acabo amb un apunt positiu: no vull que oblideu que el Madrid no està gaire millor que el Barça.. i m’oloro que: 1) té molt lluny guanyar la Champions i 2) no estarà per sobre dels blaugranes a la Final de Copa.  Aiaiai... Dins de la debacle.. encara es guanyarà alguna cosa…!

EDITORIAL DEL ZONA MIXTA 10/04/2014

miércoles, 9 de abril de 2014

El poder de la felicitat...



El poder de la felicitat és el que tenen per exemple en les seves botes els jugadors de futbol. Ahir, avui i demà. Sempre ho hauré pensat... com el què faci una bota de futbol pot generar o destruir felicitat amb tanta facilitat

Es curiós però en el futbol hi resideix una afició i un entreteniment que va més enllà d’un simple esport: el futbol es pot viure amb diferents nivells de passió.. però hi ha una gran majoria a la qual el què faci el seu equip l’afecta en la resta de coses del seu dia a dia....  Vaja.. quan perd el Barça, per exemple aquella tarda de dissabte a Valladolid.. segur que a molts els va amargar el què ja restava de cap de setmana.. Quan per exemple el Madrid va caure al Bernabeu en front del Barça: el mateix del mateix.. segur que els blancs al dia següent estarien amb el cap cot...

I això es pot confirmar també amb estadístiques com per exemple els índexs de natalitat: no és d’estranyar que 9 mesos després d’una gran nit de futbol neixin molts petitons afeccionats a aquell equip de futbol que 9 mesos abans va aconseguir alguna cosa important...

No vull oblidar però que hi ha gent que no és tant apassionada: aquella que diu: jo sóc del Barça però si perd... “ a mi pim..., vaja que no m’afecta”.

Però jo en aquest editorial i ja acabant.. em vull referir, vull fer referència, a tota aquella afició que veritablement té un gran sentiment per uns colors... Aquella afició que depenent de si entra o no la pilota: són més o menys feliços en les seves respectives vides.

El futbol és així de màgic... I només cal veure o imaginar-se en com un aficionat celebra un gol... ja ve sigui a casa o bé sigui a un estadi.. També cal fixar-se en les reaccions quan encaixen un gol...

Ahir la bota esquerra de Mkhtaryan... si hagués estat més fina hagués fet feliç als centenars de milers d’afeccionats del Dortmund... Però la pilota va anar al pal... i els qui van ser feliços van ser els blancs... (que ja estan a semis).

I avui... d’estar a semis o no estar-ne, de ser més o menys feliços... en dependrà en gran part de les botes de Messi, Neymar, Iniesta, Cesc, etc. per un costat... I en les botes de Diego Costa (si juga, que ho té complicat), Villa, Koke, Tiago, etc. per un altre costat... O no només de les botes, potser també en dependrà dels guants.. sí.. els de Courtois i Pinto… O, fins i tot, aquesta felicitat podrà dependre de decisions o gestos per part dels dos tècnics En el cas de Simeone, un autèntic líder contagiant a les multituds.

En fi... Avui novament milions de persones, i milions d’estats d’ànim variaran en funció del què vulguin els 22 protagonistes que saltin a la gespa...Una genialitat, un error, un moment d’inspiració... El futbol és així de gran... i la felicitat no sempre és per tothom…

(Editorial del Zona Mixta 9/04/2014)