Tornada de la final de la Superlliga femenina: RCDEspanyol 1-1 Rayo Vallecano

QUE M'EXPLIQUIN EL FORMAT...

Si s’hagués guanyat segurament no ens haguéssim queixat i el format de la Superlliga(final a dos partits entre primer i segon classificats) hagués quedat claríssimament en un segon pla. Però veient el que ha succeït (podia passar) és evident que els afeccionats que seguim el futbol femení durant tota la temporada no ens podem quedar de braços creuats, i menys encara si l’equip blanc i blau ens ha enamorat. Els hi preguntaves a les jugadores de l’Espanyol (abans de la final) sobre aquest format i no es volien mullar, no volien donar la seva opinió. Tranquil•les, ja parlo jo per vosaltres. Un equip que guanya la fase regular amb tanta contundència com ho han fet les noies d'Óscar Aja no mereix quedar-se en blanc de cap de les maneres. És cert que existeixen altres competicions com la ACB (per exemple) en què el campió de lliga es decideix per play-off i no per fase regular. Fins aquí correcte. Però a la competició basquetbolística es juga un play off amb cara i ulls i no pas una sola final a dos partits, en la qual pot passar de tot (perquè un error et sentencia). Què vol dir un play-off amb cara i ulls? Vol dir que l’equip més regular gaudeix de tot tipus d’ avantatges (com és normal, perquè n’és mereixedor) per poder-se proclamar campió. Què ho tindrà igualment difícil? Evidentment. Tots els equips que arriben a la lluita pel títol són molt forts i difícils de batre. Però en el cas de l'ACB l’equip campió de la fase regular s’enfronta als més "fluixos" i no ho fa pas amb només dos partits: mínim tres (i gaudint de factor camp a favor). I després segueix gaudint del factor camp a favor i es pot permetre el luxe de punxar o de tenir algun errror, perquè les eliminatòries i fins i tot la final són a més de dos partits. En el cas de la Superlliga s’ha decidit que el primer (tingués els punts de ventatge que tingués) no gaudís de més ventatge que un partit de tornada a casa. Tothom sap que sí, que és bo poder decidir a casa (encara que comencen a néixer molts detractors d'aquesta hipòtesi). Però tanmateix tots som coneixedors que un error al partit d’anada pot dificultar moltíssim, tot i el factor camp, el partit de tornada. Això és el que ha passat amb l'actual format de la Superlliga. Evidentment que, com es farà amb Madrid o Barça a la lliga BBVA, sense treure mèrits al segon classificat de la lliga regular. Però ens hauríem de fer mirar, tots plegats, si és moral fer el que s’ha fet amb l’equip que mereixia, de totes totes, ser campió de la Superlliga. Jo ho miro i només em queda dir un: "Enhorabona periques, heu estat les millors"

David Casany

LA FOTOGRAFIA DE LA TEMPORADA

DECISIONS QUE TRENQUEN ESQUEMES

Sembla mentida, però una fotografia podria valdre un ascens i alhora una reflexió per a la Federació Catalana de Futbol.

David Casany- El passat dissabte (1 de Maig del 2010) a Vilassar de Dalt es notava ambient de futbol, ambient de festa i, potser, ambient de celebració. A les 12 hores jugava l’ Aleví A del Vilassar de Dalt contra el Montgat . Empatats a punts a la classificació, segons i primers classificats (respectivament), buscaven durant aquests 60 minuts posar la cirereta a una temporada, per a tots dos, perfecta. De fet, la igualtat en el marcador durant tot el partit no era més que el reflex de dos equips de gran nivell que es van contrarestar i respectar al llarg dels minuts. L’empat li anava bé al Montgat, perquè el goal average li seria favorable (2-0 a l'anada), i al minut 55 de la segona part el resultat era de 0 a 0. Però ja sabem que quan hi ha tanta tensió i tanta igualtat entre equips, els resultats i les competicions es decideixen per petits detalls. I a Vilassar de Dalt, el més d’un centenar de persones presents al camp van ser testimonis d'aquest petit detall. Va ser a falta de 5 minuts que un jugador del Vilassar va saltar de cap davant la sortida del porter i va rematar l’esfèrica al fons de la xarxa (fotografia).

En primera instància: gol. Però en pocs segons l’ àrbitre del partit decideix anular-lo. Perquè? Això és el que es va preguntar tothom en aquell instant… L’àrbitre va decidir anular el gol perquè va veure mans en la rematada del jove jugador vilassarenc. Un cop la pilota va ser empesa pel jugador local, el linier no va donar crèdit (al igual que la afició) a la decisió de l’àrbitre principal i va aixecar la bandereta per transmetre-li la seva experiència. La visió privilegiada del linier, present en una bona línea visual de la jugada, li va permetre observar que el jugador local va jugar net i va rematar la pilota amb el cap i no pas amb les mans. Tot i la pressió de l’afició i les paraules del linier (qui va veure acció completament reglamentària) l’àrbitre del partit no va fer cas de res i va continuar endavant amb la seva decisió. El partit va acabar 0 a 0 i el Montgat es proclamarà campió i pujarà de categoria.
Tirar endavant amb aquesta decisió trenca molts esquemes: la funció dels liniers i el reglament, la temporada del Vilassar, l’àrbitre de l’encontre i el seu nivell i la il•lusió de molts nens. Anular aquella acció té una doble connotació: positiva i negativa. Evidentment que la positiva és que no calen liniers (i per tant els clubs estalviaran diners) i la negativa és el trencament dels somnis de nens de 10 anys que ja estaven celebrant el gol. Realment el fet de no donar gol a aquesta jugada es pot entendre, sí que es pot entendre si la presència dels liniers fos inexistent, però no es pot entendre amb la presència dels jutges de banda aquest dissabte. Els homes de la bandereta van perdre clarament la seva essència i la seva funció. Si els liniers existeixen, a part de per formar part d’un equip amb l’altre linier i l’ àrbitre, és perquè gaudeixen d’una visió privilegiada de moltes jugades. De fet aquesta característica és la seva font de vitalitat. Poder observar amb ulls de lupa cada jugada és la essència dels liniers, però aquesta es pot perdre en el no res quan els àrbitres principals els desacrediten en jugades en què la visió del qui porta la bandereta pot esdevenir en decisiva. El àrbitre, sense que ningú ho entengui, no va voler fer cas al linier, no va voler escoltar als jugadors i evidentment no va voler veure la foto del partit (la van veure més de 100 persones). En el partit entre el CE Vilassar i el Montgat les llàgrimes podrien haver estat dolces, plorar de felicitat per l’ascens; podrien haver estat difícils, per la impotència de no marcar cap gol però per la felicitat d’haver lluitat dignament fins al final; però aquestes llàgrimes van ser amargues perquè els nens se senten enganyats i, a aquesta edat, les llàgrimes amargues en ulls de jugadors nobles et creen un estat d’impotència i reclamació que, tot i volent-ho evitar, regnarà d’aquí a final de temporada.
Amb això, esperem que quan abans millor, es comencin a escriure totes aquelles normes arbitrals que es coneixen sota el nom de “criteri arbitral”. Un exemple d’anarquia arbitral és aquest últim fet: portar liniers a un partit decisiu de 2ª divisió d’Alevins i prescindir d’ells quan la seva funció com a tals podria haver estat decisiva. Fins quan el “criteri arbitral fora normes”?

Ànims nois! I enhorabona a tots dos equips, perquè heu fet una magnífica temporada.

___________________

TEXT ENVIAT A MITJANS DE COMUNICACIÓ:

L’àrbitre del partit Vilassar de Dalt - Montgat (Alevins 2a divisió) va decidir anular un gol als locals a falta de 5minuts pel final, amb el qual aquests perdien les opcions d’ ascendir. El jutge de banda li va assegurar que era gol legal (que remata amb el cap y no pas amb les mans), però l’ àrbitre principal no li va fer cas ni a ell, ni a els 200 afeccionats presents a les grades ni a la fotografia de l’ encontre. No s’ entén que es decideixi portar liniers (mai venen en alevins de 2a) como a mesura extraordinària (importància del partit) y es prescindeixi dels seus serveis en una acció clau (aquest era el motiu de venir acompanyat dels línees). A la visió privilegiada del linier no se la va tenir en compte a la hora de la veritat; just al contrari: se la va desacreditar per complet. El futbol es un joc en equip, però el passat dissabte a Vilassar de Dalt els col•legiats del partit no van donar, precisament, un exemple de treball en equip. Sembla mentida, però una fotografia podria valer un ascens i a la vegada una reflexió per a la Federació Catalana de Fútbol.

PD: ja he enviat informació a la Federació Catalana de Futbol.